L’injust i etern dèficit de finançament anual

La liquidació del finançament autonòmic corresponent a l’exercici del 2020 reitera allò que ja sabíem, arrosseguem i patim des de fa dècades: el menysteniment de l’Estat envers Catalunya i el seu esforç fiscal. Els catalans figurem en el segon lloc autonòmic en esforç fiscal i aportacions a Hisenda, darrere de la disparada Comunitat de Madrid. Però Catalunya figura en el desè lloc en despesa estatal i ja el catorzè si la inversió té també en compte el cost de la vida. Desequilibri autonòmic etern i crònic, s’afanyaven a alertar ahir des del govern. I assumit per tothom. L’ injust tractament del finançament no canvia i es manté invariable sigui quin sigui l’ocupant de La Moncloa. El model de finançament actual del Ministeri d’Hisenda data del 2009. Va ser l’únic any dels últims onze que hi ha dades que, precisament i en recalcular-se el sistema de finançament, Catalunya va superar la mitjana dels territoris estatals. La resta d’exercicis sempre ha rebut per sota de la mitjana, malgrat situar-se al capdavant o en segon lloc en aportacions. Fugen del rànquing Euskadi i Navarra, que gaudeixen d’un sistema propi que els beneficia. Cada català, doncs, perd 206 euros amb el repartiment. Cada any marxen a l’Estat 16.000 milions pel desequilibri. Cada any s’executa un terç de la inversió prevista. I encara ens hem de sentir com la delegada del govern, Maria Eugènia Gay, es vanta que Catalunya és el territori amb més obra pública certificada. S’ha apressat ràpid a afegir Rodalies o les de l’Àrea Metropolitana a la inversió comptabilitzada, per exemple, que ni es computen en xifrar en el 187% el volum d’inversió executada a Madrid, per exemple.

L’infrafinançament de la Generalitat llasta l’administració catalana, impedeix als ciutadans accedir a millors serveis i retalla les prestacions que en altres territoris sí que poden ser implementades. Quan la redistribució de fons autonòmics perpetua un desequilibri, esdevé gairebé política d’Estat. En aquest cas, injusta. No cal insistir que una Catalunya independent disposaria de més fons per actuar amb el mateix esforç fiscal dels seus ciutadans.