Una Diada empantanegada
La Diada nacional de Catalunya és una jornada per celebrar la nació dels catalans, la seva ambició de país, per denunciar la falta de llibertat que pateix fa segles i reivindicar els seus drets com a poble, particularment el dret a ser i el dret a decidir. El procés sobiranista ha propiciat una dècada de mobilitzacions massives i unitàries basades en l’amplada de mires, la transversalitat política i social i el respecte entre diferents, perquè tots comparteixen la convicció que el millor projecte per a Catalunya és tenir un estat propi i l’objectiu de sumar per aconseguir-lo. En els últims anys han passat moltes coses, però l’horitzó de la independència hi continua sent, i l’ambició i motius per assolir-la, també. Paradoxalment, però, els dies previs a la primera Diada de normalitat postpandèmia estan configurant una jornada de pors, retrets, incomprensions encreuades i una divisió cada cop més profunda, que boicoteja la mobilització.
La repressió és l’eina principal de qualsevol estat autoritari per sotmetre, dividir i desmobilitzar els ciutadans, i Espanya, que hi té la mà trencada i una llarga trajectòria abans, durant i després de la dictadura franquista, està fent la feina a consciència. Sobiranistes i independentistes catalans són ara el seu objectiu, i des del referèndum de 2017 a Catalunya que passa el corró de l’Estat per desactivar l’amenaça a la unitat d’Espanya. Aquesta setmana hem sentit el president Sánchez admetre que tornaria a aplicar el 155 sense dubtar; hem vist el ministre Marlaska clavar de nou la llufa terrorista a un moviment pacífic i democràtic com l’independentisme català per justificar qualsevol mètode legal o il·legal per combatre’l; i d’aquí a pocs dies el TSJC jutjarà el president i la mesa del Parlament per haver permès un debat sobre l’autodeterminació. Fa la sensació que massa gent s’esforça a veure el dit i ignorar la Lluna, sobrevalorant la seva mirada i minimitzant l’objectiu col·lectiu de país. Caldria tenir clar que alimentar l’esquerda que ha obert la repressió espanyola és suïcida i, a més, és inexplicable. Els partits, les entitats, els ciutadans, tots han de fer una reflexió honesta i afrontar aquest Onze de Setembre recordant quina mena de país és i vol ser Catalunya.