Un èxit que ha d’esperonar els partits
No hi ha cap altra causa política a Europa que mobilitzi més gent al carrer que la lluita pel dret a l’autodeterminació de Catalunya. La manifestació de la Diada, que arribava en un clima enrarit i amb l’oposició d’ERC, va tornar a ser un èxit indiscutible més enllà de la xifra final. El triomf de la convocatòria és una plantofada a aquells que havien apostat per una ensopegada que indiqués, definitivament, un punt de no retorn en la voluntat de la gent per fer sentir la seva veu. L’ANC –que va convocar la manifestació–, Òmnium i l’AMI van exhibir, com els mateixos manifestants i les seves pancartes, diferències rellevants a l’hora d’abordar els següents passos ara que comença un nou curs polític. Amb tot, només la manifestació, per si mateixa, ja ha de ser un esperó per als dos partits del govern i també per a la CUP, perquè concretin quin és o quins són els fulls de ruta cap a l’autodeterminació. El 52% dels ciutadans van votar a favor de la independència en l’última contesa electoral. L’1 d’Octubre va estar en boca de tothom. I s’acosta el cinquè aniversari.
La proposta de l’ANC, ja coneguda, però verbalitzada per Dolors Feliu en el seu discurs, de presentar una llista cívica en les pròximes eleccions si els partits no passen a l’acció no s’hauria de veure com una amenaça. És una proposta legítima, i tant ERC com Junts, que lluiten dividits per apropiar-se de la idea de l’independentisme, ja sigui històric o actual, han d’entomar la situació i convèncer el sobiranisme que és possible un pla de govern que inclogui les demandes dels seus propis votants. Pere Aragonès, que és el primer que parla d’autodeterminació, es va equivocar quan va justificar la seva absència acusant els convocants d’anar contra els partits, però els consellers de Junts tampoc poden sentir-se avui vencedors. El clam de l’independentisme interpel·la clarament tots dos partits del govern. A La Moncloa, mentrestant, poden fer veure que no passa res, però amb les imatges d’ahir saben que el conflicte polític amb Catalunya és molt lluny de resoldre’s.