Estratègia amb gent, entitats... i partits

La Diada 2022 ha superat la prova del desencís, la repressió, la divisió de l’independentisme i fins i tot el victimisme de la cúpula d’ERC. La demostració de la insistència de la gent al carrer hauria de servir totes les parts implicades per posar les bases per a un nou cicle, frenar els enfrontaments interns i buscar més l’entesa i el diàleg que, tot i haver-n’hi, no transcendeix prou per pensar que l’independentisme serà capaç de trobar noves estratègies i lideratges, i obrir una nova etapa després de cinc anys de l’1-O, com proposa Òmnium. Les primeres valoracions de l’endemà de la Diada continuaven ahir ancorades en la divisió o la incomprensió. El govern de l’Estat, sense voler veure que l’independentisme segueix buscant una sortida política i que aquest és un problema irresolt. El PSC lamentava una divisió que va atiar amb l’aplicació del 155. Els partits catalans del govern mantenien el discurs previ, entre el victimisme d’ERC perquè la convocatòria de l’ANC els qüestionava i la insistència de Junts en el fracàs de la taula de diàleg. El pròxim debat de política general, la commemoració de l’1-O i la negociació dels pressupostos català i estatal marcaran la tardor política, però els dos partits del govern no poden seguir airejant i escenificant ‘in eternum’ les seves discrepàncies. Perquè fins a les municipals del maig falten encara vuit mesos ben vàlids per treballar i avançar en la recerca d’una estratègia més comuna que l’actual, abans que estar només pendents dels interessos electorals.

Menystenir els partits en la recerca de l’estratègia independentista, malgrat que la Diada hagi estat un toc d’atenció per al president Aragonès, seria també un error. Sense rectificar, ERC s’obria ahir a recompondre el consens sobiranista. Perquè, alhora, el flirteig de l’ANC amb l’opció de presentar-se a les eleccions pot topar aviat amb la dificultat de crear i finançar una agrupació d’electors. Les entitats també han perdut capacitat d’engrescar, una raó més per començar a sargir objectius comuns, potser menors però palpables i realistes, i treballar en les coincidències, més que atiar les desavinences.