L’escassa novetat de l’aposta de la claredat
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va llançar ahir la proposta en el seu discurs de política general: cal superar l’actual bloqueig en les relacions amb l’Estat amb un “acord de claredat” que permeti assentar les bases d’un nou referèndum, legal, acceptat per tothom i amb reconeixement internacional. Una via, que ell defineix com la més ràpida i eficaç per fer efectiu el dret a decidir avalat per més del 80% de la població catalana i per les bases de tots els partits –exceptuant PP i Vox–, i que ens acostaria a altres apostes assajades prèviament al Quebec. Una proposta que només tindria recorregut, és clar, si l’altra part estigués disposada a obrir aquest meló, amb el cost electoral que pot representar a escala estatal, l’oposició frontal de la cúpula judicial a cauteritzar els processos oberts contra l’independentisme i la bel·ligerància del principal partit de l’oposició al Congrés dels Diputats contra qualsevol mesura que permeti avançar en el conflicte polític català.
De moment sabem el poc recorregut que ha tingut l’intent de modificar el Codi Penal per reformar el delicte de sedició, una porta que obriria la possibilitat d’aplicar una amnistia a tots els represaliats, no només els que són a l’exili, sinó tots els càrrecs que han tingut problemes legals i econòmics pel simple fet d’haver ajudat a celebrar el referèndum de l’1-O o un debat al Parlament. En aquest sentit, l’aposta per l’acord de claredat per a alguns pot pecar de poca ambició i per a d’altres, atenent les primeres reaccions de la portaveu del govern espanyol, de tot el contrari. Que la ministra Isabel Rodríguez la qualifiqui de “pretensions de màxims” ja demostra quina és la distància que separa les posicions defensades a la taula de diàleg. Ahir la mateixa cambra catalana va certificar el poc entusiasme que desperta la idea, tot i que no és nova: un full de ruta semblant va tenir en el passat el suport explícit del PSC i dels comuns. Això sí, Aragonès va acompanyar-ho amb l’impuls d’un escut social que no pot ser més urgent i necessari.