El blanqueig del Suprem a Vox

El febrer del 2019, durant les primeres jornades del judici per l’1-O, Antonio Baños i Eulàlia Reguant van donar un exemple de dignitat negant-se a respondre les preguntes de l’acusació particular representada per Vox. En contraposició amb aquella dignitat, la presidència de la sala del Tribunal Suprem els va deduir testimoni i els va fer sortir de la sala, advertint-los que el seu comportament podria tenir conseqüències penals. Encara ara n’han de pagar un preu: el primer, havent de comparèixer davant d’un jutjat d’instrucció de Madrid; la segona, amb el judici d’aquesta setmana al mateix Suprem. Ambdós enfrontant-se a penes de mig any o quatre mesos de presó i d’inhabilitació. L’excusa és que legalment els testimonis estan obligats a aportar informació que pugui servir per aclarir els fets, però tots sabem el marge de maniobra dels jutges a l’hora d’interpretar les lleis; per això en realitat aquests procediments són una bufetada als drets civils. Ja ho va dir Baños en aquella compareixença tan memorable com surrealista: “Per dignitat democràtica i antifeixista em nego a reconèixer Vox i a ser interrogat per Vox.” Pel que fa a Reguant, va iniciar la seva intervenció, a més, dient que la faria en català, un acte de militància que també haurien d’haver exhibit els encausats, tot i que ells evidentment s’hi jugaven moltes més coses, tal com desgraciadament acabaria confirmant la sentència ara amb recurs als tribunals europeus. La revisió dels vídeos del famós judici ens permet recordar fins a quin punt les intervencions de Baños i Reguant van retratar el magistrat Manuel Marchena, i encara avui és un document impagable de l’autèntic tarannà de la justícia espanyola, més partidària de donar oxigen a formacions ultradretanes que no pas a respectar ciutadans que es neguen a blanquejar la xenofòbia, el racisme i la involució democràtica. La incomoditat de Marchena davant la situació, però, delatava la forma amb què el tribunal pensava conduir el judici i la contradicció que representaria, per exemple, proclamar l’equanimitat i alhora negar-se a exhibir a la sala els vídeos de les càrregues policials.