Un pacte de país per la sanitat i l’educació

Els professionals sanitaris i de l’educació protagonitzen, ahir i avui, dues jornades de vaga que pretenen sacsejar l’estructura que sosté el sistema públic. Les xifres de seguiment de la protesta varien força en funció dels ulls amb què es mira, però no cal numerar un a un els vaguistes per prendre consciència d’un malestar generalitzat provocat per una sèrie de dèficits que ja fa anys que debiliten el servei. Els senyals d’alarma són clars i contundents. Falta personal arreu, els centres d’atenció estan col·lapsats, les llistes d’espera són desesperants –excepte en els casos tan greus que requereixen una atenció immediata– i els sous són molt inferiors als que cobra qualsevol professional que marxa a l’estranger. Les imatges de la manifestació d’ahir a Barcelona mostren uns 9.000 metges al carrer, segons les dades dels Mossos d’Esquadra. És el mateix nombre de professionals que s’han de jubilar en els pròxims deu anys i els plans d’estudis encara no estan adaptats per garantir-ne la substitució. Fa quatre dies, quan una pandèmia ens va esclatar a la cara, tota la societat aplaudia i reconeixia la tasca d’aquest col·lectiu, que va afegir tensió i estrès al seu dia a dia per fer costat a la gent. El reconeixement social afegeix valor a la tasca dels metges, però sense superar l’infrafinançament s’endevina impossible revertir una situació que pot arribar a ser insostenible si es té en compte que cada cop vivim més anys i necessitem més atenció.

Un cas similar al dels metges és el dels professionals de l’educació, bregats en mil batalles però desolats davant la falta de resposta que troben demandes històriques. El sector de l’educació i el de la salut comparteixen la trista coincidència de ser els grans damnificats en l’època de les retallades. Per molts esforços que faci l’administració per reverir la situació, les necessitats augmenten a un ritme superior a les inversions. No n’hi ha prou a dir que el sistema públic és el garant del benestar dels ciutadans. Cal un pacte de país en què no hi falti ningú per rescabalar uns sectors que no es poden permetre sobreviure amb respiració assistida.