La trampa de la pista sobre el mar
L’acord d’ERC i el PSC per als pressupostos, que s’aprovaran amb format de tripartit, va tornar a posar sobre la taula l’ampliació de l’aeroport del Prat, una de les obsessions d’Aena, ara controlada pel govern de Pedro Sánchez. El govern català s’ha compromès a asseure’s a una nova “taula de diàleg”, aquesta obligatòria, que haurà d’acabar tant sí com no, encara que tothom no ho expliciti de forma clara, amb l’ampliació de l’aeroport barceloní per molt que els municipis més afectats s’hi resisteixin. L’aparició en escena d’un projecte faraònic com el d’una tercera pista sobre el mar, que ja s’havia proposat en anteriors ocasions, no deixa de ser una trampa en què molts poden caure de quatre potes. Entre invertir més de dos mil milions per envair una part del litoral barceloní, amb l’impacte que això suposa en tots els sentits, i allargar una de les pistes existents, que és la proposta d’Aena i els socialistes, el “seny” català hauria de conduir indefectiblement a donar per bona la “solució” que ve de Madrid. El govern català i el país s’hi han de resistir. No només per l’impacte mediambiental, ja conegut, d’allargar una de les pistes amb el caramel enverinat de 1.700 milions que ofereix Aena, sinó perquè hi ha altres solucions integrals que poden permetre portar més vols intercontinentals d’una forma sostenible a Barcelona. D’entrada, canviar el sentit de les pistes compensant els veïns afectats pel soroll dels avions de Gavà i Castelldefels o, encara més important, convertir els aeroports de Girona i Reus, cada vegada més en desús, en “pistes” secundàries del Prat per a vols continentals, un fet que Aena no preveu. Connexions d’alta velocitat entre els tres aeroports són absolutament necessàries perquè Catalunya tingui un sistema aeroportuari integral i són inversions que s’haurien de prioritzar.
La gestió dels aeroports catalans, a més, mai serà cedida ni tan sols compartida per Madrid amb cap institució catalana. Per això el debat està viciat de sortida. A més, en plena era de la descarbonització, com pot ser que encara mirem la societat i l’economia amb els ulls del segle XX?