Pensions: regles clares, estables i justes
L’editorial d’avui ha estat debatut per Toni Romero, Susanna Oliveira, Toni Brosa, Sara Muñoz, Carles Sabaté, Anna Puig, Xevi Sala, Dolors Bellés, Xevi Masachs, Teresa Márquez, Xavi Castillón, Núria Astorch i David Brugué.
La reforma del sistema de pensions que Brussel·les exigeix a l’Estat espanyol per transferir-li els fons Next Generation camina en la direcció correcta. Es tracta de deixar que el treballador esculli entre calcular la seva pensió prenent com a base els 25 últims anys de cotització, com passa ara, o bé 29 –lluny dels 35 que s’havien filtrat–, eliminant-ne els dos de cotització menor, una possibilitat que beneficiarà els que hagin perdut la feina i hagin cobrat prestacions de desocupació. A canvi, es busquen més ingressos eliminant el topall de cotització dels salaris més alts i allargant fins al 2050 el període en què s’apujaran les cotitzacions. A falta de conèixer el redactat íntegre, la reforma hauria de fer compatibles interessos en aparença divergents com ara els de la Comissió Europea –preocupada per la sostenibilitat del sistema, exigeix més ingressos i menys despesa–, els del govern espanyol –que hauria de vetllar pel benestar dels ciutadans– i els dels actuals treballadors i futurs pensionistes, que no paren de rebre ‘inputs’ pessimistes per al dia que deixin de treballar.
La generació del ‘baby-boom’ passarà a ser pensionista aquesta dècada i la pròxima amb la certesa que serà la primera que es jubilarà en condicions pitjors que els seus pares. És un efecte de la piràmide demogràfica, però també de la ràtzia que el PP va practicar en el fons de reserva de la Seguretat Social –la coneguda guardiola de les pensions–, que el mateix PP havia constituït l’any 2000 i que durant el mandat de Rajoy es va descapitalitzar en prop d’un 90%. Assumida aquesta realitat i constatat que el dèficit públic espanyol dificulta destinar impostos al finançament de les pensions, el que sí s’ha d’exigir és estabilitat a llarg termini i equitat en el càlcul de les pensions perquè a partir dels 50 anys tot treballador pugui tenir unes expectatives fiables de quina renda disposarà quan es jubili. Qualsevol altre escenari constatarà el fracàs d’un estat que el segle passat va decidir retribuir la seva gent gran pactant amb els treballadors en actiu que fessin les aportacions per sostenir el sistema a canvi de garantir-los el mateix tracte quan accedissin a la jubilació.