Canvis a l’AP-7, necessaris però no suficients
L’editorial d’avui ha estat debatuda per Toni Romero, Toni Brosa, Xevi Sala, Lluís Simon, Francesc Espiga, David Brugué, Ure Comas i Xavier Castillón.
El paquet de mesures anunciat per Interior en pro de la seguretat i la fluïdesa a l’AP-7 constitueixen el primer abordatge substancial dels problemes d’una autopista que, d’ençà que va deixar de ser de peatge, ha portat a l’extrem el caràcter d’artèria viària principal del país. L’AP-7 és via d’ús intern, però també de comunicació per carretera amb els països veïns, així com sortida i entrada gairebé obligada –pel retard indecent del corredor ferroviari– per a les mercaderies de l’arc mediterrani. El govern no té el control de totes aquestes variables, però en ús de la seva responsabilitat no podia dilatar més una intervenció que era urgent i que té un abast extens, per tipologia de mesures i per l’àrea geogràfica on s’implanten. Cal prioritzar les mesures de control i seguiment per damunt de les que tenen caràcter sancionador i recaptador. Radars i drons obtenen els millors resultats quan són visibles i anunciats. L’adopció de la velocitat variable com a criteri regulador del trànsit és benvinguda, en primer lloc perquè és efectiva en la reducció de la sinistralitat i en la prevenció de retencions, i també perquè és una mesura que genera credibilitat en l’usuari, a diferència dels límits de velocitat fixos, convenients en hores d’alta densitat i incoherents quan la via és buida. El govern destinarà gairebé 15 milions a implantar aquestes mesures i d’altres, com ara incrementar els carrils addicionals, obrir més passos en la mitjana i contractar més grues. La pluralitat i variabilitat de les mesures exigirà també ampliar les senyalitzacions excepcionals i facilitar-ne la comprensió.
Amb tot, no n’hi ha prou. A l’estiu farà dos anys de la gratuïtat de l’AP-7 i, si bé els espais que ocupaven els peatges troncals ja s’han posat al dia, l’adequació de les sortides i entrades un cop eliminades les cabines de pagament va amb massa retard. L’autopista ha de ser una via fluida i segura, ben enllaçada –no connecta amb l’eix transversal– i amb accessos i sortides sense provisionalitats, que sovint són font de situacions de risc. El sempre exigible i a vegades escàs capteniment al volant serà més fàcil d’obtenir si la via no afegeix elements de tensió a la conducció.