La França de les grans mobilitzacions
L’editorial d’avui ha estat debatut per: Xevi Sala, Toni Romero, Toni Brosa, Lluís Simon, Francesc Espiga, Ure Comas, David Brugué i Xavier Castillón.
La reforma de les pensions aprovada pel govern d’Emmanuel Macron ha fet sortir al carrer la França de les grans mobilitzacions, la més crispada i reivindicativa, la que no acostuma a renunciar fàcilment a les seves demandes. I és que les protestes, alimentades pels grans sindicats francesos, són la resposta a una reforma que toca un dels principals pilars del contracte social: la percepció pública que l’Estat garanteix quan la vida laboral arriba a la seva fi. Un tema que ha tocat fons a conseqüència de l’envelliment de la població i la manca de recursos suficients a la caixa comuna de la Seguretat Social, i que no és exclusiu del país veí, com molt bé sabem aquí. Té raó el president francès quan afirma que la nova normativa no és un plat agradable per al seu govern i que el més fàcil hauria estat mirar cap a una altra banda i deixar el tema amagat sota la catifa, com fan altres països.
Però Macron no ha gestionat bé una crisi que ja ha fet que es manifestessin fins a tres milions de francesos, segons dades dels sindicats, i ha provocat seriosos aldarulls i molts desperfectes en propietats públiques en què per ara han resultat ferits quatre-cents policies i cinc-cents manifestants han estat detinguts. I que també ha fet que el rei Carles III d’Anglaterra hagi ajornat la visita oficial que tenia prevista, fins que no torni la calma. Una situació que amenaça d’enquistar-se i que ja recorda enfrontaments anteriors com el de les armilles grogues. Sortir a la televisió i amenaçar amb aplicar duresa en els disturbis només ha servit per crispar encara més els ànims i deixar en evidència la incapacitat negociadora del govern. Altres països, com l’Estat espanyol, acaben d’aprovar una fórmula que almenys ha satisfet els sindicats i ha garantit la pau social. Elevar la quantitat dels anys cotitzats per calcular la pensió sempre és una qüestió altament explosiva i d’inevitable desgast polític, però tal com ha evolucionat la piràmide d’edat, difícilment hi haurà cap altre camí viable. Però no es pot abordar per decret, sinó amb cintura, perquè si no potser sí que més val mantenir de moment la qüestió sota la catifa que no pas incendiar els carrers.