El desafiament de Clara Ponsatí
L’editorial d’avui ha estat debatut per: Susanna Oliveira, Anna Serrano, Xevi Sala, Irene Casellas, Lluís Simon, Núria Astorch, Xevi Castillón, Dolors Bellés i David Brugué.
La imatge de Clara Ponsatí, dimarts, lliure a Barcelona després de cinc anys d’exili i sense passar pel peatge del Tribunal Suprem de Madrid, ha estat una estratègia ben calculada i definida per deixar en evidència la repressió contra l’independentisme. El retorn, però sobretot la seva detenció mentre exhibia la credencial d’eurodiputada, que fins ara li ha permès circular lliurement per tota la Unió Europea, eren l’evidència, a plena llum del dia i al bell mig de Barcelona, que la justícia espanyola es farà valer fins a les últimes conseqüències i que la repressió continua i continuarà. El magistrat Pablo Llarena, a través del jutjat de guàrdia de Barcelona, acordava dimarts a la nit, després de quatre hores d’espera de Clara Ponsatí als jutjats, la seva decisió de deixar-la en llibertat i citar-la per al proper 24 d’abril en una interlocutòria de vuit pàgines, destinades gairebé íntegrament a interpretar els límits de la immunitat parlamentària i a justificar l’ordre de detenció espanyola decretada contra Ponsatí i la resta d’exiliats. Ponsatí, amb la seva passejada per la Ciutat Comtal, posava Llarena i Espanya davant del mirall d’Europa seguint l’estratègia que des del primer dia ha mantingut l’exili.
Més enllà del desafiament a la justícia espanyola, el retorn de l’eurodiputada de Junts posa en contrast també les diferents estratègies polítiques entre els partits independentistes tornant just el dia abans del judici a Meritxell Serret i complicant, políticament, el retorn de Marta Rovira. La partida calculada del retorn s’ha jugat a diferents bandes, també la de confrontar el Parlament Europeu i la seva obligació de garantir la immunitat dels seus membres. Que el conflicte no ha acabat és una obvietat, no només amb la detenció de Ponsatí i els molts judicis que encara hi ha pendents, i més enllà de verbalitzar els mals de la repressió, es fa necessari que l’independentisme abandoni la competició d’estratègies i discussions per marcar un objectiu comú que sumi en comptes d’enfrontar relats o fulls de ruta. El risc és que s’acabi imposant el cinisme del PSOE, que branda com una victòria pròpia del seu “diàleg” que Ponsatí hagi tingut un camí planer.