La dependència, en llista d’espera
L’editorial d’avui ha estat debatut per: Susanna Oliveira, Toni Brosa, Sara Muñoz, Anna Puig, Ure Comas, David Brugué, Teresa Màrquez, Carles Sabaté, Dolors Bellés i Xevi Masachs
L’entrada en vigor, el 2007, de la llei estatal coneguda popularment com a llei de la dependència va permetre dotar el sistema públic de serveis socials d’un marc normatiu necessari i imprescindible per donar resposta a situacions de vulnerabilitat, especialment de les persones més grans, un col·lectiu de població cada cop més important a causa dels canvis demogràfics i socials. Atendre les persones al final de la seva vida ha de ser un deure i una obligació de qualsevol societat. Ha estat, però, des d’aleshores, com en altres serveis públics, una conquesta social a mitges, entre la voluntat i la possibilitat, entre els drets reconeguts i rubricats en un document i les possibilitats reals d’oferir-los. Una realitat que es complica fins a l’extrem quan es traspassen les competències sense el finançament adequat. Les xifres són prou eloqüents: un infrafinançament crònic que des de la creació de la llei ha suposat una inversió de 18.000 milions a Catalunya, dels quals l’Estat espanyol n’ha aportat 3.000, la mateixa xifra que han aportat els usuaris a través del copagament, i els 12.000 milions restants els ha aportat la Generalitat.
A Catalunya, que encapçala el rànquing de llistes d’espera a l’Estat, hi ha 70.000 persones que tenen dret a la prestació (han estat avaluades) però encara no hi han pogut accedir, fet que s’ha batejat com els llimbs de la dependència. Segons els càlculs de l’Associació de Gerents i Directors de Serveis Socials, al ritme actual caldrien encara vuit anys per eliminar la demora. És cert que s’han fet esforços per reduir el temps d’espera i l’últim any s’ha aconseguir escurçar a la meitat, però el termini de nou mesos de tràmits abans d’aconseguir la prestació és encara una eternitat per a moltes famílies que, sovint, recorren a l’ajuda quan l’entorn més proper a la persona dependent ja és incapaç de poder afrontar situacions de gran complexitat. Quan una ajuda arriba massa tard ja no és ajuda i la valoració dels casos més complexos hauria de poder ser més àgil, perquè cada dia compta. Des de l’aprovació de la llei i fins al novembre del 2022 a Catalunya van morir 13.081 persones que esperaven la prestació.