Tarragona busca el seu lloc com a referència esportiva
La candidatura de Tarragona als Jocs del Mediterrani 2017 ja té un primer gran document estratègic, a partir del dossier que va presentar la setmana passada i en què s'esbossen les grans actuacions en equipaments esportius a partir d'una inversió de 230 milions d'euros. La candidatura, mal enterrats els dubtes ètics sobre la gestió inicial –malestar que perviu en la falta de consens polític–, sembla evident, però des d'un punt de vista d'eficiència estratègica ha fet els deures amb escreix. A còpia de contactes, de dotar-se d'una direcció general experta i de treball, Tarragona 2017 ha situat la ciutat amb avantatge sobre Cartagena, finalment l'única rival per esdevenir seu del Comitè Olímpic Espanyol (COE). Altres ciutats només s'ho van plantejar i prou, en veure que Tarragona apostava molt fort, com ara ha quedat clar.
Ara bé, si finalment Tarragona és designada seu, al marge de l'eufòria, s'hauran d'abordar dos grans plantejaments. D'una banda, tenir clars els projectes i tenir garantit el finançament de les inversions sense que les administracions hagin d'estirar més el braç que la màniga. D'altra banda, els Jocs del Mediterrani tenen el ressò que tenen, més aviat poc, i el que s'haurà de saber gestionar és la transcendència que tenen més enllà de l'esdeveniment, és a dir, l'herència en equipaments esportius, un àmbit en què el salt magnífic que proposa el dossier de candidatura ha d'anar acompanyat d'un pla a més llarg termini, amb usos esportius –els clubs fa dècades que reclamen més implicació del capital privat– i socials –els nous pavellons, el centre aquàtic o la vila a la ciutat de repòs obren horitzons més enllà de la competició– perquè cap dels grans espais no quedi com una gran petjada de l'obsessió per l'objectiu finit i caduc del 2017.
