La indecència de la despesa militar
L’editorial d’avui ha estat debatut per: Xevi Sala, Carles Sabaté, Susanna Oliveira, Anna Puig, Irene Casellas, Xevi Masachs, Núria Astorch, David Brugué i Anna Serrano.
L’augment generalitzat de la despesa militar a escala mundial planteja el dubte moral de si la fabricació d’armes és una conseqüència o un desencadenant dels conflictes arreu del planeta. Una indústria que genera importants beneficis al Primer Món amb l’empara dels governs de torn, però que després el negoci el fa als camps de batalla escampats pel Tercer Món. Aquest és el fet distintiu de la guerra a Ucraïna: a diferència de les dotzenes de conflictes cronificats a països remots, aquesta vegada el camp de batalla és a tocar de les fronteres europees. Una ocasió que la indústria s’ha afanyat a aprofitar pressionant els governs de manera tan eficaç com indignant: l’exemple més proper el tenim a l’Estat espanyol, que en dos anys ha augmentat un 25% la despesa del Ministeri de Defensa fins a situar-lo en l’1,2% del producte interior brut. Les partides afectades per aquesta prioritat discutible són lògicament de caràcter social i sanitari.
Per justificar aquesta indecència s’argumenta el caràcter suposadament dissuasiu dels arsenals militars, amb la falsa idea que un exèrcit enfortit és la millor defensa contra les amenaces exteriors. Una trampa en la qual han caigut països tradicionalment no bel·ligerants com ara Suïssa o Finlàndia, que finalment han trucat a les portes de l’OTAN. De la mateixa manera, el xantatge de la indústria pretén que qualli la idea que un món bolcat en la fabricació de míssils és un món normal. Amb aquesta mateixa hipocresia, en canvi, assumim igualment com un fet normal que països com ara Sudan o Somàlia, per citar només dos exemples, estiguin condemnats a la rutina bèl·lica sense que ningú faci res per solucionar-ho. En aquest sentit, les recents paraules del secretari general de l’ONU, António Guterres, afirmant que no abandonaran els sudanesos a la seva sort sonen inevitablement a sarcasme. El despropòsit no acaba aquí, perquè la temptació d’alguns partits polítics, i ja en tenim algun cas ben a prop, consisteix a plantejar el retorn del servei militar obligatori per als nostres joves. Novament la indústria es frega les mans davant d’aquesta perspectiva.