La tortura de treure’s el permís de conduir
L’editorial d’avui ha estat debatut per Toni Romero, Susanna Oliveira, Toni Brosa, Irene Casellas, David Brugué, Núria Astorch, Xevi Masachs, Anna Puig, Xavier Castillón i Dolors Bellés.
Per bé que la prioritat ha de ser el foment del transport col·lectiu, la mobilitat personal continua formant part dels drets que ha d’atendre l’administració. L’obtenció del permís de conduir és fonamental per a la consecució d’aquesta mobilitat. Retards superiors a quatre mesos perquè un aspirant preparat pugui presentar-se a examen no tenen cap justificació, i menys encara quan hi ha zones de l’Estat on no tenen aquestes llistes d’espera i quan l’episodi actual no és el primer que hi ha hagut a Catalunya. Tot i que els joves de les àrees urbanes ja no tenen la fal·lera de temps passats per obtenir el permís de conduir i alguns ni s’ho plantegen, continuen faltant examinadors i personal administratiu, sobretot a l’estiu, quan la demanda creix coincidint amb el final del curs acadèmic. La responsable és la Direcció General de Trànsit espanyola (DGT), que en més d’una dècada –hi ha alertes del 2011– ha estat incapaç de destinar més examinadors a Catalunya, bé formant-ne de nous, bé oferint incentius per treballar-hi. Aquesta inacció és un element més del maltracte sistemàtic que dispensa l’Estat espanyol a la ciutadania catalana, però també als seus propis treballadors –els examinadors són funcionaris–, que han vist com ni el compromís de reforçar plantilles (2015) ni una vaga (2017) han tingut efectes correctors molts anys més tard.
Les demores fan vergonya. Els anys transcorreguts sense solució són la mostra de la desídia de la DGT i del govern espanyol. Si falta personal, que se’n contracti, i si el problema és la coincidència d’un pic de demanda amb les vacances del personal, que es reorganitzin feines, que es tracta d’un servei públic. A banda, s’evitarien picaresques amb autoescoles més ben situades que d’altres a l’hora de portar alumnes a examen. Que un aspirant preparat s’hagi d’esperar quatre mesos per sotmetre’s a l’examen pràctic també té conseqüències econòmiques –com ara fer alguna pràctica més o haver de renunciar a una feina que requereixi mitjà de transport propi– i també en la racionalització de la pròpia vida, perquè no hi ha res més absurd per al col·lectiu jove que renunciar-hi durant les vacances i haver-ho d’intentar durant la represa del curs acadèmic.