Vuit milions de catalans

En 36 anys, Catalunya haurà incrementat en un terç la seva població, dels 6 milions del 1987 als 8 que previsiblement se superaran el 2023. En termes anuals no és un increment que pugui desbordar serveis i administracions –menys d’un 1%– però, sostingut en el temps, sí que mereix algunes reflexions perquè situa la pressió sobre aquests serveis a un altre nivell. Catalunya continua sent un racó de món atractiu per viure-hi i amb oportunitats per a les persones i les famílies. Per això, el creixement demogràfic és degut sobretot a l’arribada de població de fora. No és cap novetat. En les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta del segle passat van ser els moviments migratoris espanyols els que van fer gairebé doblar la població de Catalunya (de 3,2 milions el 1950 a 5,9 milions el 1980) i coincidint amb l’entrada del segle XXI han estat les migracions no europees les causants del salt. Els estàndards de vida que socialment i fins i tot jurídicament es reconeixen com a mínims innegociables han canviat extraordinàriament en aquest mig segle llarg i la necessitat d’universalitzar drets com la salut, l’educació, l’habitatge o els serveis socials sí que afegeix pressió en proporció superior al de l’increment poblacional. Les guerres i els seus desplaçats –fins i tot a Europa–, els intents d’arribar a Europa des d’Àfrica, la inestabilitat econòmica i política en alguns estats de l’Amèrica del Sud, no afluixen i indiquen que convé tenir a punt plans estratègics per anar desplegant segons les necessitats i, a més, un finançament ben fonamentat.

La mirada sobre la immigració ha evolucionat, però queda pedagogia per fer i errors per evitar, com ho demostren la pervivència de conductes racistes i l’aparició de fenòmens xenòfobs, també en entorns institucionals. Els catalans nouvinguts treballen i, a banda de la contribució que fan a l’economia del país assumint un perfil de feines que als autòctons els han deixat d’atreure, sostenen la natalitat i, en conseqüència, tenen una incidència determinant en la sostenibilitat de les pròximes dècades. Amb una piràmide de població que cada vegada és més ampla per la part superior, apostar-hi s’entreveu imprescindible.