El paper galdós de Felip VI en la investidura

Felip VI ha triat Alberto Núñez Feijóo perquè se sotmeti a la investidura. I ho ha fet, de manera sorprenent, alineant-se amb els arguments del PP, que no són altres que uns costums i precedents que no figuren en cap text legal ni reglament i que, a banda, no resisteixen una mínima lectura analítica. El rei dels espanyols ha proposat Feijóo tot comprant el discurs del líder del PP, que reclama ser a només quatre vots de la investidura, mentre que Pedro Sánchez necessita negociar una amnistia i un referèndum per aspirar-hi. Obliden, tots, que l’argument numèric no se sosté perquè en una democràcia parlamentària 172 vots no valen quan en calen 176. Eludeixen, tots, que l’única majoria que s’ha plasmat és la de la presidència i la mesa del Congrés, i és progressista. Passen per alt, tots, que els quatre diputats que li falten a Feijóo s’erigeixen en una muralla insalvable a menys que el PNB perdi l’oremus i comparteixi foto amb Vox a un any d’unes eleccions basques en què es jugarà la ‘lehendakaritza’ amb Bildu, o que el líder popular s’aboqui a fomentar el transfuguisme en el PSOE. En canvi Pedro Sánchez, amb menys vots garantits si la votació fos avui, sí que pot aspirar a un suport que el faci president. Malgrat tot, Felip VI ha ignorat aquesta realitat i s’ha refugiat en la tradició –proposar com a candidat el cap de llista amb més diputats– fent-ne una lectura esbiaixada, perquè abans d’aquest 2023 el guanyador de les eleccions havia coincidit amb qui podia aspirar a una majoria d’investidura. La debilitat del cap de l’Estat ha quedat de manifest pel fet que quatre formacions determinants en la governabilitat –ERC, Junts, Bildu i el BNG– no han trepitjat La Zarzuela. El pretès gest d’autoritat de Felip VI proposant un candidat és en realitat un símptoma de feblesa perquè, d’una banda, l’aspirant està abocat a la derrota i, d’una altra banda, cap de les formacions de les quals ignora les intencions donarà suport a Feijóo. Si volia autoafirmar-se, hauria estat més efectiu no proposar ningú i advertir que no cal que el vagin a veure fins que algun dels aspirants tingui configurada una majoria. Tampoc hi havia terminis que l’obliguessin. Ha estat la seva decisió la que ha posat en marxa el rellotge.