Inseguretat europea per als drets LGBTI
La lluita per la defensa del dret a la llibertat sexual i a les relacions entre persones del mateix sexe és d’aquelles que defineixen el grau de civilització i maduresa d’una societat. Perquè als països on s’ha legislat en aquesta direcció i a favor d’aquests col·lectius fins i tot els partits conservadors menys favorables han acabat reconeixent la seva necessitat. En tenim un exemple clar a l’Estat espanyol, on el Partit Popular es va oposar inicialment al matrimoni homosexual i al final els mateixos militants s’han beneficiat del marc legal. És una característica molt habitual en aquesta mena de formacions, que per raons purament ideològiques i de nul·la empatia cap al proïsme es resisteixen a l’avenç en aquest terreny, tal com va passar amb la llei del divorci o la llei de l’avortament. Al cap dels anys la realitat s’acaba imposant i allò que despertava suspicàcies i oposicions enceses acaba formant part d’una realitat a la qual el conjunt de la societat no està disposada a renunciar.
Per això la diferència de velocitats que es produeix a la Unió Europea en aquesta matèria resulta preocupant. Sobretot perquè l’accés de la ultradreta al poder i l’efecte contagi dels règims de Polònia i Hongria ens alerta d’una amenaça davant la qual mai es pot abaixar la guàrdia. Aquí tenim la situació alarmant d’Itàlia, on un informe l’acaba de col·locar a les últimes posicions europees en el respecte i la protecció del col·lectiu LGBTI. I no només això: al país transalpí cap llei condemna les agressions homòfobes i l’arribada al poder dels postfeixistes ha empitjorat encara més les coses. L’onada involucionista que s’escampa per tot el continent ha desacomplexat els partits més negacionistes amb els drets LGBTI, un dels principals objectius quan arriben al poder i poden començar a legislar en contra o a suprimir la legislació que els respecta. Però no pot ser que els membres d’aquest col·lectiu estiguin sotmesos a una evident inseguretat jurídica quan es desplacen entre uns països que tenen reconeguda la lliure circulació però que, en canvi, no estan obligats a mantenir uns drets mínims. Una altra de les mancances d’un projecte comú europeu que té molts deures per fer.