La immigració li esclata a la cara, a la UE
Les imatges, les xifres i els discursos que ens arriben de Lampedusa després de la penúltima onada d’immigrants a la desesperada fan que ja no n’hi hagi prou amb les afirmacions que aquest és un problema prioritari a l’agenda europea: cal que els països membres defineixin d’una vegada si els volem o no els volem, als refugiats que truquen a les nostres portes fugint de la pobresa i de la guerra. Si no els volem, cal admetre que la gestió duta fins ara a terme no serveix per impedir que arribin. Si, en canvi, d’acord amb els mínims principis humanitaris –però també amb els estudis econòmics que alerten de la necessitat de mà d’obra a conseqüència de la davallada de la natalitat europea–, cal assumir la conveniència d’un canvi profund en el full de ruta. Lamentablement, la visita llampec que aquest cap de setmana ha fet a la zona la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, no és satisfactòria, per més que hagi exhibit una implicació personal important i la determinació de trobar una resposta conjunta dels estats membres.
No sembla que vagi en la direcció correcta la decisió d’estendre a Tunísia els tractes que s’han fet amb Turquia per tal d’aplicar una política de contenció als països en trànsit. És a dir, intentar impedir que arribin en lloc de gestionar bé la seva arribada no ha donat fins ara bons resultats, i per tant no és aconsellable persistir en l’error. Al que tampoc s’hi val és a mirar cap a una altra banda: Lampedusa té una població resident de prop de set mil persones i en tres dies hi han arribat deu mil immigrants. Al conjunt d’Itàlia, les xifres són encara més contundents, en un sol any la quantiat d’immigrants s’ha triplicat fins a assolir les cent vint mil persones. Incapaços de fer front a l’emergència social, els governs i les entitats alimenten i allotgen la gentada com bonament poden. Si el camí passés per revertir el rebuig per l’acollida caldria començar a gestionar-la als països d’origen, i és aquí on haurien de jugar un paper més actiu els consolats dels estats europeus. Uns consolats que podrien servir per gestionar els permisos de residència, no pas com a simples oficines de representació. Encara hi som a temps.