Valtònyc, quan no callar és una victòria

El retorn a casa de Josep Miquel Arenas, ‘Valtònyc’, després de cinc anys i mig a l’exili, ha omplert d’íntima satisfacció els que defensem la llibertat d’expressió com un valor universal no condicionat a qui és el destinatari d’aquesta expressió, i ha causat ira entre els que diuen defensar-la excepte quan els afecta a ells o a béns i persones que, arbitràriament, cal protegir de manera diferencial. Valtònyc ha tornat, però no pas perquè l’Estat espanyol hagi revisat i corregit el seu cas per emmarcar-lo en la llibertat creativa, no pas perquè s’hagi adonat que tenia a les mans un ‘delicte’ d’opinió –oxímoron de manual–, sinó per prescripció de la condemna. Durant l’exili d’Arenas, el xoc argumental entre la seva defensa i les invectives judicials espanyoles ha servit perquè Bèlgica s’adonés que el seu Codi Penal contenia un delicte, el d’injúries a la corona, que violava el dret a la llibertat d’expressió. La reacció belga –eliminar-lo del Codi Penal ara fa dos anys– i el contrast amb la immobilitat legislativa a l’Estat espanyol, constata qui assumeix i defensa els principis democràtics i els drets individuals, i qui no va més enllà de la retòrica buida.

El debat no és ètic, és de drets. L’ofensa –també la intenció d’ofendre– pot merèixer tots les consideracions personals que es vulgui, també ben legítimes. No cal cantar, aplaudir ni tan sols compartir les lletres de Valtònyc. Però fins i tot deplorar un contingut –d’altra banda, afirmacions de les lletres del cantant mallorquí s’han acabat confirmant– ha de ser compatible amb la defensa del dret de crear-lo. Sobretot quan –al revés del mecanisme que opera a partir del Codi Penal i de l’aplicació que se’n fa a Espanya– els objectius de les crítiques del raper són servidors públics que disten molt de tenir la conducta exemplar que se’ls ha d’exigir. Valtònyc té un altre judici pendent a Sevilla el mes vinent. Més del mateix. Les expectatives que l’Estat espanyol rectifiqui són escasses, perquè en lloc d’assumir d’una vegada el manual democràtic europeu, continua planant sobre la política i la judicatura aquell vell anhel que propugnava Unamuno com a resposta a l’orgull ferit: ignorar Europa o, si no es pot, mirar d’espanyolitzar-la.