Molta lletra petita en l’acord per l’amnistia

De la lectura atenta de l’acord entre ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez i els beneficis que en pugui treure Catalunya, val més que ens estalviem els adjectius triomfalistes i posem l’accent en la necessitat de garantir el compliment efectiu de cada apartat. Sobretot tenint en compte l’historial d’incompliments reiteratius de l’Estat pel que fa a les inversions i als traspassos. La valoració de la transcendència d’aquests acords dependrà de l’expectativa que cadascú de nosaltres hi tingués dipositada, i que els mateixos partits, tant ERC com Junts, s’han encarregat d’engreixar durant les negociacions. De fet, per a un sector no minoritari del mateix independentisme, aquesta ha estat una ocasió desaprofitada per posar l’Estat contra la paret, i d’acord amb aquest esperit no pagava ni tan sols la pena seure’s a negociar. Però l’assoliment d’una llei d’amnistia, de la qual encara desconeixem la lletra petita, no és un tema menor, com tampoc no ho havien estat els indults, perquè en pot dependre l’horitzó judicial de milers de ciutadans de Catalunya, inclosos els exiliats. El preu electoral que s’hi juga Sánchez, i la mala maror interna al mateix PSOE, són la prova de fins a quin punt l’Estat s’ha avingut a tractar temes fins ara intocables. En aquest sentit, l’avenç en el traspàs del servei de Rodalies o la condonació del 20% del deute acumulat amb l’Estat no són per destapar cava, però sí que representen una millora en relació amb la injustícia permanent que el sistema de finançament i la manca de paraula de l’Estat infligeixen a Catalunya. Potser és cert que el sol fet de seure a negociar amb l’Estat implicava assumir una posició de debilitat davant d’uns poders massa reticents a reconèixer el nostre dret a decidir. Però s’ha de reconèixer als partits i als negociadors catalans que hi han participat l’esforç d’acompanyar la peça central, o sigui la llei d’amnistia, amb un farciment afegit. Ara bé, hi ha incògnites que cal aclarir: no sabem si el verificador serà realment una figura internacional, ni tampoc què volen dir exactament les noves modalitats judicials per a Catalunya, ni fins on arribarà el compromís de referendar a les urnes el reconeixement nacional de Catalunya.