La lògica de la mediació
La celebració de la primera reunió entre Junts, el PSOE i un mediador internacional independent en un escenari particular i simbòlicament neutral com és Suïssa és per diferents motius un fet rellevant. Ho és en termes històrics que una negociació com aquesta, amb evident calat polític i amb vocació de superar la implosió del conflicte de sobirania entre Catalunya i Espanya el 2017, se celebri fora de l’Estat espanyol i amb un president de la Generalitat exiliat com a interlocutor del partit que governa a Espanya. També ho és en termes polítics perquè suposa posar fil a l’agulla a un procés de negociació continuat que és condició ‘sine qua non’ per a l’estabilitat del govern de Pedro Sánchez i de la legislatura. I, finalment, ho és en termes de relat, perquè una mesa de negociació fora d’Espanya i amb un mediador/verificador era no fa gaire tan impossible com ho eren la llei d’amnistia que ja és en tramitació al Congrés, la possibilitat de parlar en català a la cambra legislativa espanyola i fer-lo oficial a Europa, així com que el mateix Pedro Sánchez en una entrevista a TVE reconegui públicament l’existència del ‘lawfare’ que l’independentisme fa anys que denuncia arran de la repressió judicial posterior a l’1 d’octubre del 2017.
La voluntat política és la clau. Ara és evident que no és la Constitució i tot l’ordenament jurídic que en penja el gran obstacle per avançar, sinó la interpretació restrictiva i parcial que en fan els grans partits a Madrid per instal·lar-se en l’immobilisme. A partir d’aquí, la Constitució esdevé un sostre de vidre per perpetuar l’‘statu quo’ i imposar una determinada visió de l’Estat. Òbviament, els socialistes espanyols (i els catalans) estan fent aquests passos perquè els hi obliga l’aritmètica parlamentària derivada dels resultats del 23-J. I és aquí on recau la força i la rellevància d’aquesta trobada i de les que vindran. Perquè aquesta negociació, la mediació, la investidura o la legislatura no són l’objectiu, sinó les eines. I aquestes eines seran útils i transcendents si serveixen perquè Catalunya avanci en termes de reconeixement nacional, de competència política i financera i d’exercici de la sobirania.