L’hora del reequilibri territorial
L’Estatut del Municipi Rural, ara en fase d’exposició pública, es configura com la gran oportunitat per revertir un fenomen que castiga la majoria de petits municipis i de comarques rurals de Catalunya: la despoblació i l’envelliment accelerat. El nombre de municipis que es podran beneficiar d’aquest revulsiu –580, d’un total de 947– ja delata que el reequilibri poblacional és una qüestió troncal. En termes econòmics, la màxima eficiència dels serveis s’obté concentrant la població en ciutats i àrees metropolitanes, però, amb la tendència imparable al creixement de la població catalana, extremar aquesta acumulació a la franja costanera mentre el 85% del territori es continua despoblant, no només atempta contra el model social de Catalunya, sinó que esdevindrà insostenible. Alguna proposta en aquest sentit ja es va apuntar durant el confinament per la covid, però la repoblació del món rural no va passar d’anecdòtica i no ha esdevingut tendència. Aquesta iniciativa legislativa s’articula a partir del diàleg amb els qui n’han de ser destinataris, un consens que no seria notícia si fos un hàbit en el punt de partida de les lleis. L’Estatut del Municipi Rural no resoldrà tot sol el reequilibri territorial, malgrat que en pot ser un motor d’impuls. Si la majoria de municipis petits perden població i activitat, i si sobretot en marxen els més joves, és perquè no hi ha incentius per continuar-hi. Aquest procés fa molts anys que està en marxa i, per tant, la discriminació positiva cap a aquestes comarques és una estratègia obligada. Però l’atractiu dels incentius en fiscalitat, habitatge, emprenedoria o serveis –escola, salut, transport– no serà la solució estructural si no arriba acompanyat d’un nou model d’economia que no es basi només en el sector de serveis –turisme i oci– sinó també en una agricultura i la indústria associada, que és el que arrela la població al territori. Gran part d’aquest 85% de Catalunya reuneix bones condicions per al sector primari. És el que ha fet tota la vida, ho sap fer, està preparat per fer-ho i, a més, l’autosuficiència alimentària és un objectiu de país. Però, com es constata en les últimes dècades, quan la terra no permet guanyar-se la vida acaba erma.
