No parlem més de disminuïts

La reforma de l’article 49 de la Constitució Espanyola destinada a suprimir el terme de ‘disminuïts’ no resoldrà per si sola la tradicional discriminació exercida en la nostra societat envers les persones amb discapacitat, però els noms importen. Sobretot tenint en compte que es tracta d’un col·lectiu sotmès, primer a l’exclusió social i posteriorment al menyspreu, fins al punt que ni tan sols se’l tenia en compte a l’hora d’identificar la seva condició. Ara, recollint el clam de les organitzacions i entitats vinculades a aquestes persones i a les seves necessitats, el marc legal s’adequa a una terminologia més respectuosa i propera a la realitat. Concretament se supera un precepte que al seu moment va representar un avenç important, però insuficient, quan es parlava de “disminuïts físics, sensorials i psíquics”. Les lleis solen anar al darrere de l’evolució de la societat, cada vegada més sensibilitzada en temes com aquest, un exemple de com pot envellir el reconeixement dels drets si no s’actualitza. Però, evidentment, encara queda molt de camí fins assolir la superació dels prejudicis que s’arrosseguen fins arribar a la plena normalització.

D’una primera concepció purament mèdica que impregnava les primigènies iniciatives legislatives s’ha anat passant progressivament a conceptes més moderns i justos que posen l’èmfasi en el reconeixement de tots com a ciutadans lliures i iguals. Lamentablement a la nostra societat persisteixen comportaments absolutament reprovables que de manera cruel o inconscient es continuen referint a les persones amb discapacitat amb expressions insultants, com ara “subnormals” o “deficients mentals”. Però aquesta discriminació també s’expressa de manera més tangible, com ara amb rebuig en el camp laboral, en què el col·lectiu troba dificultats. Al capdavall es tracta d’assumir que no parlem de persones que tinguin disminuïdes les qualitats, sinó que estan afectades per unes discapacitats que els compliquen la vida. Vigilar de no ferir-les amb les paraules, per tant, és una manera de respectar-les i d’assumir un compromís que després s’ha de traduir cada dia amb fets.