Les dones i el lideratge científic

L’esforç de la societat per corregir la discriminació i la desigualtat d’oportunitats que ha patit la dona arran de molts segles de patriarcat ha permès avançar de forma substancial en termes d’igualtat de gènere, però això és tan cert com que no és suficient. Hi ha molt camí a recórrer encara en tots els terrenys i sobretot en l’àmbit laboral i professional, i un exemple molt clar d’això el trobem en l’escassa presència de les dones en la direcció de la ciència a Catalunya, en contrast amb el nombre d’investigadores qualificades que té el país. L’informe publicat per aquest diari dijous radiografia detalladament aquesta desproporció i aporta dades precises que descriuen quan i en quina mesura es produeix. Mentre que en l’etapa predoctoral les dones representen el 52% del personal investigador, en les etapes posteriors el percentatge es redueix progressivament fins a arribar al 24% de dones en el rol de líders de grup o al 14% dels 41 centres de recerca més importants del país dirigits per científiques, segons les últimes dades oficials disponibles.

Estem millor que fa una o dues dècades, això és un fet, però la lentitud de l’evolució perpetua una discriminació de gènere que no té cabuda en una societat democràtica que proclama la igualtat de drets i deures de tots els ciutadans. Per tant, és necessari seguir actuant sobre les causes d’aquest desequilibri, perquè no n’hi ha una de sola. És cert que un dels factors diferencials que hi influeixen té a veure directament amb la maternitat i amb la conciliació familiar, que no dona facilitats o, en el pitjor dels casos, impedeix a les dones treballar en les mateixes condicions que un home o invertir el temps i la dedicació que s’exigeix per progressar en la carrera científica. Però també hi intervenen factors de caràcter cultural, prejudicis que durant anys han patit les dones en el camp de la investigació i que perduren tot i les mesures aplicades per revertir aquesta situació. És imprescindible persistir en les mesures correctores i les polítiques de conciliació per aconseguir un canvi efectiu en les dinàmiques que generen la desigualtat i és necessari també canviar les mentalitats que alimenten la inèrcia negativa i dificulten el progrés.