La lliçó de Paco Candel, ben viva
Al cap de seixanta anys de la publicació d’‘Els altres catalans’, de Paco Candel, resulta indiscutible el valor que va tenir el llibre i el pes del debat posterior que va originar a favor d’una Catalunya oberta i inclusiva davant les onades de la immigració. Candel partia d’un diagnòstic sincer i valent de la realitat dels nouvinguts, més enllà de la fredor de les estadístiques. I a partir del reconeixement de les pèssimes condicions de vida de les persones arribades als anys seixanta, sobretot d’Andalusia i Extremadura, apostava per un contracte social que va servir de llavor a les polítiques dels primers governs catalans encapçalats per Jordi Pujol. Candel i Pujol van ser dues figures clau d’un debat que al final va desembocar en la conclusió ferma que una Catalunya plena havia de ser-ho de tots, terra d’acollida sense renunciar a la identitat i a la cultura pròpies. Amb el convenciment que els altres catalans acabarien sent, tard o d’hora, plenament catalans sense renunciar tampoc a res. Per aconseguir-ho, l’aprenentatge de la llengua a través de l’escola es perfilava com un eficaç ascensor social perquè una Catalunya moderna, que experimentava un creixement demogràfic sense precedents, havia de ser també econòmicament inclusiva.
Seixanta anys després resulta decebedor imaginar que un debat amb aquella efervescència difícilment podria tenir una rèplica semblant en l’actualitat, fins i tot en termes de llibertat. Només cal veure la instrumentalització política que la dreta espanyola fa de la tercera onada de la immigració, amb l’objectiu irresponsable de contrapesar políticament l’independentisme. Encara que el preu sigui torpedinar la cohesió social, una ratlla vermella que fa seixanta anys es va respectar, després de veure que era l’únic camí apropiat. Per això no és estrany que la seva filla afirmi, en l’entrevista que publiquem avui, que ara faria falta un altre Paco Candel. Per tant, les forces polítiques autènticament democràtiques representades al Parlament han de buscar el consens davant una immigració que continua posant a prova el nostre país fruit d’una globalització que ni ha de diluir la nostra identitat ni recloure’ns en cap closca.