El finançament com a paradigma

Hi ha pocs temes com les negociacions sobre el finançament de la Generalitat en què s’hagin posat de manifest, amb tanta claredat, les perversions i les limitacions del model autonòmic. Durant més de 45 anys, els partits i els governs catalans de torn hi han destinat una quantitat ingent d’energies. I, malgrat tot, els resultats, a efectes de sobirania, han estat més aviat minsos, amb una dependència notable de les finances de la Generalitat respecte de les de l’Estat, un ofegament sistemàtic i un dèficit fiscal escandalós que han hipotecat les expectatives de progrés del país. De fet, tot i que no en va ser el detonant principal, el cop de porta del govern del Partit Popular a una proposta de pacte fiscal que va presentar Artur Mas, l’aleshores president de la Generalitat, i que havia estat avalada per una àmplia majoria del Parlament va deixar molt clar que no hi havia recorregut en el marc autonòmic i que calia emprendre un nou camí. Ara, el govern de Pere Aragonès vol recuperar aquella dinàmica, la proposta d’un “finançament singular”, els detalls del qual es donaran a conèixer els pròxims dies. Més enllà de les possibilitats que ofereix la debilitat del govern espanyol, es fa difícil pensar que aquest camí pugui conduir a un règim semblant al de les comunitats forals, ni que sigui afegint-hi un mecanisme de solidaritat. De moment, alguns presidents autonòmics (i no només del PP) ja han advertit que estaran a l’aguait de les negociacions i que volen el mateix que es doni a Catalunya.

En un llibre publicat recentment, les economistes Núria Bosch i Maite Vilalta dibuixen sis possibles escenaris per al futur en el que fa referència als models de finançament. Una d’aquestes possibilitats és que el país reprengui la via del sobiranisme, amb la qual cosa tots els recursos i competències siguin gestionats pel govern de Catalunya, sense cap més límit que el que la ciutadania pogués establir a través de la Constitució i els tractats internacionals. Caldrà comprovar on ens durà el procés de negociació. Molt probablement, més que canviar de dalt a baix el model, es convertirà en una prova més de la impossibilitat d’un encaix satisfactori a l’Estat.