Dos anys per nomenar el bisbe de Girona

Dos anys i mig després de la jubilació de Francesc Pardo i quan fa gairebé dos anys de la seva mort, Octavi Vilà pren el relleu com a bisbe de Girona. Vilà, abat de Poblet, s’escapa de l’ortodòxia d’aquests nomenaments. De vocació tardana, va professar com a monjo fa relativament poc (el 2006, als 45 anys) i és capellà des del 2015. En tot cas, l’elecció de Vilà dissipa molts temors que el poc explicat endarreriment havia alimentat. Amb 0ctavi Vilà, la diòcesi de Girona té un bisbe proper a l’església de base, de sòlida cultura i de compromís declarat en les causes socials –va obrir Poblet a refugiats ucraïnesos– i en la lluita contra la xacra dels abusos sexuals en l’Església. També és inequívoc el seu compromís amb la catalanitat i el seu enfocament del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. Ras i curt, les manifestacions de Vilà com a abat de Poblet no són de la corda dominant en la Conferència Episcopal Espanyola. De fet, va ser dels pocs religiosos d’alt rang que van visitar presos polítics a Madrid i manté bones relacions amb la major part de l’espectre polític català.

Els dos anys que Girona ha estat sense bisbe denoten la dificultat de trobar un candidat amb encaix apropiat en el territori com era prioritat del papa Francesc. I Girona no és un cas aïllat, perquè el pontífex té pendent la substitució de tres bisbes catalans més que han fet 75 anys, que seran quatre aquest any i cinc el 2025. El retard també és un símptoma que la desconnexió entre l’Església i les seves bases potencials s’accentua any rere any, i Catalunya n’és un dels màxims exponents. Els esforços renovadors del papa Bergoglio, enfocats a actualitzar l’Església, reconnectar-la amb les problemàtiques socials més candents i la reparació dels danys causats en el passat, s’encallen en una cursa d’obstacles plantats pels sectors més conservadors de Roma –que volen preservar el control de la institució i els privilegis– i de les diverses sucursals del món. Davant el procés de desarrelament del catolicisme en amplis sectors d’Europa, ha crescut la influència de l’Església africana i la sud-americana, una correlació que dificulta accelerar les reformes.