Contenció per a una solució al Pròxim Orient
La calculada ofensiva de l’Iran contra posicions israelianes, la primera vegada en la història que es produeix un atac directe, obre un escenari incert davant el qual és aconsellable la contenció. Les característiques de l’ofensiva iraniana, sobretot amb drons i amb avís previ per minimitzar els danys, ja deixa entreveure que la intencionalitat dels aiatol·làs no és escalar el conflicte a la regió sinó simplement donar una resposta a l’atac israelià contra el seu consolat a Damasc. Entre altres coses perquè una guerra oberta contra el seu tradicional enemic en aquests moments no convé a ningú. No convé a l’Iran perquè el govern està afrontant protestes ciutadanes creixents per la repressió a les dones, i amb aquest panorama obrir un front militar de grans dimensions contra Israel, que ja té mobilitzat a ple rendiment el seu exèrcit a Gaza, no sembla ara per ara assumible. Però tampoc seria un escenari favorable per al govern israelià, que veuria entorpida la seva estratègia d’anorrear Hamàs. Mentrestant l’atac ha servit al primer ministre Benjamin Netanyahu per distreure l’atenció de la matança perpetrada contra la indefensa població palestina i alhora per revitalitzar la seva aliança amb els Estats Untis i la Gran Bretanya, que l’han ajudat a combatre la pluja de drons. Ara es tracta de veure si hi haurà resposta israeliana, com i quan. Lamentablement l’opció militar ha desplaçat novament la possibilitat d’una solució dialogada a un conflicte enquistat, l’origen del qual convé recordar. Pel que fa a l’Iran, el govern democràtic i secular del primer ministre Mohammed Mossadeq va ser derrocat el 1953 per un cop d’estat impulsat pels Estats Units i la Gran Bretanya, contraris a la nacionalització dels pous de petroli. La dictadura ferotge posterior del xa Reza Pahlavi va desencadenar la revolució islàmica i l’ascens al poder del clergue Ruhol·lah Khomeini. Pel que fa a Palestina, el 1947 les Nacions Unides van decidir la partició de l’antic imperi otomà en dos estats, però només es va materialitzar l’israelià, en part per les guerres desencadenades pels mateixos països àrabs. L’assignatura pendent, doncs, és clara i, tard o d’hora, inevitable.