La por de donar la paraula a la ciutadania

La negativa secular i sistemàtica dels governs espanyols, de tot color polític, a resoldre l’encaix de Catalunya amb l’Estat consultant la ciutadania, té un rerefons de covardia –es nega a si mateix la possibilitat de guanyar el referèndum, com van fer el Regne Unit amb Escòcia i Canadà amb el Quebec–, un altre d’immaduresa democràtica –acceptar Catalunya com a subjecte polític causa pànic en les estructures d’un Estat anacrònic– i, sobretot, desprèn falta de compromís amb els principis democràtics, com si la funció del cos electoral fos manifestar-se cada quatre anys i tot seguit desconnectar-se dels electes durant tota la legislatura. L’argument –compartit pel PP i el PSOE– que un referèndum d’autodeterminació divideix és fal·laç perquè ignora que l’adhesió forçosa a l’Estat espanyol també té el mateix potencial com a element de divisió. En democràcies representatives, donar la paraula a la ciutadania perquè referendi o rebutgi una iniciativa política és, d’entrada, ben legítim, i també forma part de la solució de problemes enquistats. No cal prendre com a model Suïssa, on es vota cada mes en un cantó o altre sobre aspectes ben diversos, fins i tot trivials en aparença, però el respecte pel principi democràtic és més patent en l’estat helvètic que en l’espanyol, on els processos referendaris al llarg de 40 anys d’imperfecta democràcia es redueixen a votar la Constitució espanyola, l’europea i l’ingrés a l’OTAN, a banda dels estatuts d’autonomia. Aquest últim, i la posterior sentència del Tribunal Constitucional desvirtuant-ne el resultat, és el que ha portat el conflicte entre Catalunya i Espanya fins al punt d’ebullició.

Tan atàvica és la por de donar la paraula a la ciutadania que el Codi Penal espanyol recollia com a delicte la convocatòria de referèndums il·legals, una expressió que, analitzada des d’un prisma escrupolosament democràtic, és un oxímoron perquè situa en un mateix pla opinar i delinquir. I la despenalització promoguda pel PSOE, saludada com un avenç, ha tingut conseqüències pràctiques encara pitjors quan el Suprem ha equiparat el fet democràtic de donar la paraula al ciutadà amb la sedició.