Ara toca aplicar l’amnistia
El Congrés espanyol va aixecar ahir el vet del Senat a la llei d’amnistia, que va quedar aprovada per 177 vots a favor i 172 en contra. Un llarg camí, negat fins ara per impossible, inconstitucional i una llarga llista de qualificatius, inclòs el de la traïció, per part dels partits unionistes. Una llei aprovada finalment a contracor pel partit socialista, que ahir en deixava constància amb la celebració escadussera al Congrés i l’absència del president Pedro Sánchez a l’hemicicle en el debat previ a la votació. Una llei que ha de posar fi a una llista ingent de processos judicials i a l’ús i l’abús dels tribunals i el dret com a arma política contra unes idees i un col·lectiu, el moviment independentista, perseguit i empresonat, ignorant fins i tot els dictàmens dels organismes de l’ONU sobre detencions arbitràries. S’ha aprovat una llei, però planen massa dubtes sobre si el poder judicial l’aplicarà. Un greu problema democràtic que posa en joc no només l’aplicació d’una norma.
Ara és l’hora dels jutges. I no es preveu que sigui un camí fàcil ni curt. En ple debat, ahir, i abans de conèixer el resultat de la votació, la presidenta madrilenya del PP, Isabel Díaz Ayuso, liderava i anunciava una croada jurídica contra la llei, assegurant que les comunitats autònomes presidides pel PP la portaran al Tribuna Constitucional. I al Tribunal Suprem, els fiscals del procés iniciaven la seva particular rebel·lió i feien saber al fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, els seus dubtes sobre una llei (i la voluntat de no aplicar-la en determinats casos) que encara no ha estat publicada ni ha entrat en vigor. Que un jutge o un fiscal pugui tenir dubtes sobre la constitucionalitat d’una norma ni és un fet excepcional ni una anomalia, per això existeixen les qüestions d’inconstitucionalitat amb la voluntat de garantir els drets de les parts en un procés. Però bastir d’argumentari jurídic la voluntat de boicotejar l’aplicació d’una llei per raons ideològiques i apel·lant a la separació de poders, que ells mateixos s’haurien d’aplicar, contravé l’essència mateixa de l’estat de dret que diuen defensar, i té un nom: ‘lawfare’. Caldrà batallar, encara, per cada causa perquè la repressió no ha acabat.