La gent que dorm al carrer, una prioritat

Les persones que dormen al carrer per raons diferents representen una emergència social de molta complexitat que els ajuntaments afronten amb més o menys interès o més o menys eficàcia. Com a administració més propera, són els primers a fer-se’n càrrec, però la creixent dimensió del sensellarisme i exemples lamentables com el de Badalona, on el tancament de l’alberg i la falta de resposta municipal han deixat al carrer quaranta-tres persones, demostren que tenim una via d’aigua social que no ens hauríem de permetre. A banda de la ideologia dels diferents consistoris, que també determina la resposta a aquesta demanda, resulta evident que als ajuntaments, a més de competències, se’ls ha de donar recursos. Tenir en compte que atendre les necessitats de la gent que dorm al carrer no significa només habilitar llits plegables al pavelló, sinó preveure tota una infraestructura que inclogui també higiene, atenció mèdica i, en el millors dels casos, també psicològica. Perquè a la intempèrie del carrer hi conflueixen moltes realitats humanes al límit, sovint motivades per penúries econòmiques, per indigència, per aïllament social, i agreujades per addiccions o malalties.

Tot plegat va dur l’anterior majoria del Parlament de Catalunya a prendre en consideració la iniciativa legislativa popular que reclamava un marc legal sobre aquesta qüestió. Al final es va assumir el compromís d’impulsar una llei, amb el suport de tots els partits menys Vox, però tot va quedar aturat per la convocatòria electoral. El nou govern de Catalunya sorgit de les negociacions en curs, doncs, haurà de reprendre la tramitació. Estem davant una realitat a l’alça, agreujada també pels problemes de l’accés a l’habitatge, un altre tema que els polítics no acaben de prioritzar, i als nostres carrers sovintegen escenes dramàtiques que anys enrere eren més aviat esporàdiques. Ens hi hem de posar seriosament, perquè girar l’esquena als afectats, utilitzar-los com a munició electoral, barrar-los el pas dilatant el seu empadronament o traslladar el problema a altres poblacions més grans no soluciona res i no ens deixa en bon lloc com a éssers humans.