Llarena fa el primer advertiment
La llei d’amnistia va iniciar ahir el seu camí, encara incert, amb la publicació al BOE. El recorregut de la seva aprovació, i fins i tot de la publicació, ha estat llarg, ple d’entrebancs i de càlculs polítics amb els quals s’ha gestionat el temps fins a la seva entrada en vigor amb intencions partidistes lligades a les últimes cites electorals. El PP la va encallar en el tràmit al Senat i l’executiu de Pedro Sánchez ha volgut evitar que entrés en vigor abans de les eleccions europees. Tampoc van faltar els càlculs i les incerteses a l’hora de fixar la sessió del Congrés per aprovar-la després dels resultats de les eleccions al Parlament del 12-M. És, evidentment, una llei incòmoda que, més enllà dels diferents relats sobre la seva necessitat i la seva funció, ha de posar fi a una extensa llista de processos judicials i a l’ús i l’abús dels tribunals i el dret contra unes idees i el col·lectiu independentista. Una via, la judicial, que es va abonar, propiciar i fins i tot engegar des dels diferents executius espanyols des de l’octubre del 2017 amb la voluntat d’evitar resoldre un conflicte polític i reprimir-lo per la via dels tribunals, la presó i la persecució.
El poder judicial començava ahir mateix, un cop publicada la llei, un enfrontament inèdit amb el poder legislatiu. L’amnistia, malgrat que va ser votada a contracor per bona part de la cambra baixa, està aprovada i s’ha d’aplicar i complir. Una part de la judicatura ja havia advertit amb antelació que ni els agradava ni en facilitarien la seva aplicació. El primer avís el va fer efectiu el jutge instructor del procés Pablo Llarena advertint que es mantenen en vigor les ordres de detenció contra els exiliats, malgrat que la llei és més que explícita sobre l’obligació d’aixecar qualsevol ordre de detenció i presó en les causes vinculades al procés. I el Tribunal de Comptes engegava la via de les prejudicials europees per deixar clar que l’aplicació de l’amnistia s’entrebancarà en tot allò que es pugui. És, potser, convenient recordar que el ‘lawfare’ no implica que cap resolució judicial se salti obertament la llei, sinó que s’utilitzin les decisions judicials amb finalitats polítiques. Tot legal, però incontestablement antidemocràtic, impropi d’un estat de dret.