Quan el turisme toca sostre
Ho reconeix el mateix sector: el turisme, la gallina dels ous d’or que ha esdevingut puntal de l’economia catalana, ha tocat sostre i a la balança comencen a pesar massa els problemes que generen la massificació i l’incivisme. Ja no necessitem més turisme sinó gestionar-lo millor, que no estigui tan estacionalitzat i tan concentrat en determinades zones, massa tensionades i amb perjudicis evidents cap als residents habituals. No es tracta de demonitzar una font d’ingressos, i també d’intercanvi de cultures i de socialització, a la qual difícilment podem renunciar, però sí de buscar fórmules per regular amb més eficàcia els fluxos dels visitants i fer-los més compatibles amb els barris de tota la vida. Perquè el problema d’un turisme colonitzador és que acaba xuclant la nostra identitat i foragitant els veïns i els comerços de tota la vida quan porta aparellada una puja de lloguers inassumible.
El turista en si mateix no és el culpable dels nostres mals, sobretot si es manté en uns paràmetres de conducta respectuosos amb els veïns i amb l’entorn, tant urbà com natural. Però la llista d’inconvenients que hi van associats no para de créixer: sorolls molestos, ocupació d’escenaris que no estan pensats per a determinades funcions, gentrificació dels barris o falta de control sobre consums no sostenibles. El diagnòstic, per tant, és compartit: fins ara ens hem quedat amb la cara favorable que ens aporten els visitants i no hem atès de manera adequada els inconvenients que provoquen fins que la situació ens ha començat a desbordar. En tenim exemples contundents tant a les grans ciutats com als pobles petits, on la presència constant i invasiva d’estrangers també es converteix en un problema. La solució implica ser capaços de repartir l’afluència de manera més equilibrada, però això requereix oferir alternatives prou atractives i, sobretot, que els visitants les coneguin per poder-les valorar. Fa falta, per tant, que concorri en aquest objectiu l’esforç dels empresaris i el de l’administració. Plegats han de saber trobar l’equilibri entre una font d’ingressos sense alternativa immediata i el respecte pel nostre país i per la gent que hi residim.