El canvi britànic
Quan el partit laborista va patir, fa cinc anys, la pitjor derrota des del 1930, pocs haurien augurat que al cap de poc temps ocuparien Downing Street amb una majoria absolutíssima (dos terços de la cambra) i una desfeta històrica dels conservadors (poc més de cent escons d’un total de 650). L’altre gran derrotat davant el tsunami laborista ha estat l’independentisme escocès de l’SNP, amb 9 diputats dels 48 que tenia, i s’obre, ara, una gran incògnita sobre el mandat per demanar un nou referèndum. Els britànics han votat per un canvi de cicle després de catorze anys de governs conservadors. Un vot que s’intueix més de càstig, de voluntat de canvi i de desencís respecte a les polítiques dels ‘tories’ que no pas per la capacitat de generar il·lusió amb noves propostes i idees programàtiques del nou primer ministre, Keir Starmer, que ha esperat la derrota de l’enemic. Una derrota que les enquestes ja intuïen però que les urnes han constatat amb una virulència sorprenent. És un ‘així no’ dels britànics a la pobra herència que han deixat els governs conservadors i els cinc primers ministres que s’han anat rellevant a Downing Street. A 14 anys de caos polític, maldecaps per la gestió erràtica del ‘Brexit’ i la pandèmia, els escàndols de les festes il·legals de Boris Johnson en ple confinament, la crisi econòmica propiciada per les polítiques sostingudes d’austeritat que va iniciar David Cameron i les eternes lluites fratricides dins la família ‘tory’.
És l’altre ‘Brexit’. Si a Europa la ultradreta guanya posicions, a la Gran Bretanya sembla que es pronuncien en la direcció contrària i el centreesquerra de Starmer escombra els conservadors. Probablement només ho sembla i, com a bona part d’Europa, el corrent consisteix a desplaçar qui governa davant un desencís generalitzat dels ciutadans amb la gestió política i una idea de benestar que no arriba. Les diferències amb la ruta que pren l’Europa continental, però, no són tantes, i per primera vegada l’ultradretà Reform UK de Nigel Farage irromp a Westminster, seguint els aires europeus. Starmer té ara el repte de reflotar l’economia i recuperar un estat del benestar que, com al continent, fa aigües.