PP-Vox, una ruptura encara per verificar

La ruptura dels acords entre el PP i Vox en cinc comunitats autònomes –decidida de manera unilateral per la formació ultra, que ara amenaça d’estendre-la als ajuntaments– torna a donar una oportunitat –una més– als populars de rectificar l’estratègia d’involució que els ha portat a abraçar la formació d’ultradreta i, el que és pitjor, a assumir i normalitzar la ideologia de Vox en temes sensibles com immigració, llengua, memòria històrica, blanqueig del franquisme... fins al punt de legislar-hi. Que Feijóo i els seus aprofitin aquesta oportunitat són figues d’un altre paner. En pocs mesos Vox ha confirmat els pitjors pronòstics pel que fa a la seva vocació de govern. El mateix pretext per a la ruptura, uns centenars de menors no acompanyats, és inversemblant. El PP ha fet veure que s’enfada però haurà de superar la prova del cotó. Perquè perdre el soci de govern –allà on n’eren– però mantenir-lo com a soci parlamentari i continuar legislant en connivència amb la ultradreta seria un acte de cinisme més gran que l’alleujament que el PP vol fer veure que sent. Perquè van ser els mateixos populars els que van llançar-se als braços de Vox, fins i tot per intentar la investidura de Feijóo, i s’han passat molts mesos en companyia amb ple confort per ara fer creure que s’han tret del damunt el soci més incòmode. Si el PP vol rectificar, no n’hi ha prou que proclami les bondats del trencament. Ho ha de corroborar en les votacions, i la de dijous passat al Parlament valencià per derogar la llei de memòria històrica amb totes dues formacions alineades va ser un molt mal principi, igual que la negativa del PP balear a acceptar la proposta socialista per fer fora el president del Parlament, Gabriel Le Senne, autor de l’estripada de la foto d’Aurora Picornell i d’una agressivitat impròpia contra la vicepresidenta de la mesa. Per restablir la imatge de partit de govern, de dreta homologable, i enterrar les derives cap a una ultradreta que a Europa és objecte de cordons sanitaris, el PP té una feinada ingent. El perfil baix de Díaz Ayuso –que fa ben poc rebia Javier Milei amb tots els honors– delata que la hipotètica obertura del PP a noves aliances requerirà, en primer lloc, resoldre diferències internes.