La incessant violència contra les dones

Cinc dones mortes per les seves parelles, dues a Catalunya, dues al País Valencià i una a Madrid, és el nou i esfereïdor balanç d’una violència que, malgrat les eines per denunciar-la, no para de créixer. Mai com ara havíem tingut tanta conscienciació social i tantes facilitats legals per plantar cara als agressors, però, tot i això, els casos mantenen un degoteig inadmissible. Els experts en sociologia i psicologia intenten buscar explicacions a aquesta situació, rere la qual hi ha en primer lloc el fracàs d’un sistema educatiu que en el passat prioritzava el patriarcat i normalitzava unes conductes masclistes que s’han mantingut al llarg del temps. Només cal mirar la mitjana d’edat dels assassins. Per això cal dipositar les esperances en les noves generacions, que han estat escolaritzades en un altre model i han crescut en una societat que ofereix tolerància zero a aquesta mena de conductes. Però això vol temps, no es poden recollir d’avui a demà els fruits d’aquest canvi de mentalitat.

Els mateixos experts assenyalen també els episodis d’altes temperatures com un element circumstancial que pot afavorir l’estrès i l’esclat de discussions que desemboquen en violència. De totes les explicacions apuntades, segurament la més feble. Sí que es pot establir, en canvi, una evident relació de causa i efecte en el fet que els casos augmenten en períodes de vacances, quan hi ha més temps de convivència entre les parelles i, per tant, s’incrementa el risc per a les dones. En aquest sentit, també és remarcable que actualment les dones ja no aguanten determinades conductes amb la mateixa resignació d’abans, planten cara, i en aquesta pugna s’acaba imposant la força. Sense oblidar l’efecte crida dels assassinats, no només difosos àmpliament pels mitjans de comunicació tradicionals sinó també per les xarxes. I en aquest context resulten altament irresponsables els discursos negacionistes impulsats per la ultradreta, i també necessària una major eficàcia en l’aplicació de les ordres d’allunyament. Sí, tenim eines legals per fer-hi front, però són només eines pal·liatives, l’autèntic instrument és el compromís col·lectiu per posar fi a aquest drama.