La verificació del triomf de Maduro

El Consell Nacional Electoral de Veneçuela va proclamar ahir la victòria de Nicolás Maduro per una ajustada majoria del 51,2% dels vots enfront del 44,2% adjudicat a l’oposició, segons uns resultats que tal com han reclamat la Unió Europea o el govern espanyol han de ser rigorosament verificats. No es tracta de posar en qüestió sense proves la legitimitat de Maduro per accedir a un tercer mandat, es tracta de garantir la transparència del procés i determinar si es pot donar definitivament per bona aquesta proclama feta amb el 80% dels vots escrutats. No pas perquè al règim chavista se li hagi d’exigir un plus de control que no s’exigeix a altres països, però el retard en el recompte de vots, les poques facilitats donades a alguns observadors internacionals, les dificultats del vot exterior i les denúncies de frau per part de l’oposició, requereixen arribar al fons de la qüestió. I no només això: si al capdavall es confirmen els primers resultats oficials, l’escàs marge d’avantatge obtingut per Maduro l’obliga a fer una reflexió inajornable i a allargar la mà a partir d’ara a una oposició que per primer cop acudia en bloc per derrotar-lo, amb Edmundo González al capdavant. No es pot governar contra prop del 50% de la població; si el successor d’Hugo Chávez torna a ser investit ha d’incorporar aquests matisos al seu tercer mandat.

El que no canviarà serà la incomoditat que un Maduro al poder representa per als interessos dels Estats Units, ni tampoc les pressions econòmiques que els darrers anys han restringit les exportacions de petroli i han acabat empobrint inevitablement una població que té motius d’escepticisme amb l’actual règim. Però tot això no són motius suficients perquè una oposició s’atribueixi el triomf –de fins i tot el 70%– si no ve avalat per un resultat electoral degudament validat. Els propers dies, per tant, seran no només decisius sinó també complicats, amb un Maduro que ja va advertir que faria respectar els resultats i amb una oposició que no s’estarà pas quieta i ha arribat a demanar la intervenció militar. És important que la situació de màxima tensió no derivi en enfrontaments civils, perquè aquest mai ha estat el camí adequat.