Beneficis bancaris sense retorn social
Els sis principals bancs de l’Estat espanyol han presentat uns resultats semestrals amb un benefici net de 15.287 milions d’euros, és a dir, després d’haver abonat l’impost especial que tant van blasmar i del qual ara es constata tota la utilitat. Contextualitzant la dada, 15.287 milions són més que el pressupost de la Generalitat en quatre mesos i representen un creixement del 28%. La coincidència d’aquests beneficis amb la informació que l’absorció del Sabadell per part del BBVA comportaria el tancament d’unes 300 oficines és especialment sagnant. Ho és perquè tancar oficines comporta perdre llocs de treball i perjudica el servei al ciutadà, que ja pateix la desaparició d’oficines, caixers i atenció presencial –sobretot la gent gran– mentre les institucions arronsen les espatlles amb l’excepció del conveni de la Generalitat amb dues entitats per portar oficines i caixers mòbils a zones rurals. Una mesura de mínims que, tot sigui dit, implica que amb diners públics es pagaran serveis que els mateixos bancs han deixat de prestar. Des de la desaparició de les caixes d’estalvi per la crisi financera, la lògica de les entitats és maximitzar beneficis i assolir dimensions que els permetin condicionar decisions dels governs. Exhibeixen una responsabilitat social escassa o nul·la, amb comptades excepcions. Per tant, els 15.000 milions acabaran en mans privades, dels accionistes o dels treballadors via indemnitzacions per enviar prematurament a casa gent de 55 anys apta per continuar activa. Per tot plegat i perquè no hi ha retorn social d’aquesta milionada, el govern espanyol té motius de sobres per no autoritzar la compra del Sabadell, que portaria a una concentració del sector incompatible amb la competència real. Tampoc és sobrer recordar que les entitats que van ser rescatades amb diner públic no han fet res per rescabalar aquella aportació. Aprofitant el procés de concentració d’entitats, hauria estat oportú compensar el tancament d’oficines redundants en la trama urbana per reobrir-ne en zones rurals en nom del servei públic que ofereixen empreses privades com els bancs. En termes d’imatge els hauria resultat efectiu però, quan s’opera en un mercat captiu, la imatge és secundària.