París 2024 i la salut dels esportistes
Dos triatletes olímpics han emmalaltit com a conseqüència d’haver nedat en les aigües insalubres –ara ja es pot dir amb totes les lletres– del Sena. Són dos, de moment, però la belga Claire Michel ha acabat a l’hospital com a conseqüència de l’obstinació francesa de portar fins a les últimes conseqüències una tria de seus que en el cas de la natació del triatló era extremadament arriscada. El comitè organitzador dels Jocs va invertir 1.400 milions d’euros en la saludable intenció de sanejar l’emblemàtic riu parisenc. No se sap si sense la cita olímpica hauria afrontat igualment aquesta despesa i també es desconeix si finalment aconseguirà l’objectiu. Però la paradoxa d’haver-se gastat una milionada en la salubritat de les aigües –i en el desplegament antiterrorista– i que una esportista hagi acabat ingressada en un centre mèdic per un simple bacteri és sagnant. Tot això hauria estat evitable si el comitè organitzador, que inclou l’Ajuntament de París i el govern francès, hagués estat mínimament previsor i hagués preparat una localització alternativa per a aquestes proves. França és plena de llacs i estanys –el mateix que ha estat seu del rem, prou a prop de París– que a banda de garantir la màxima igualtat competitiva per l’absència de corrents ofereixen condicions sanitàries òptimes. Aquesta ha estat la seva autèntica irresponsabilitat. I no és un retret menor, perquè la falta d’escenari B delata o bé la falta de capacitat logística o una infravaloració dels riscos. París 2024 mereix una reprovació en tota regla, més encara quan ha abocat els triatletes a llançar-se al riu dues vegades –en les proves individuals i per equips– l’endemà d’haver suspès els entrenaments al mateix lloc. Quina casualitat, que el simple pas de la nit, hagi convertit aigües insalubres en aptes per a l’esport sense que els protagonistes hi hagin pogut dir res. Cal fugir de la temptació de pensar que una plantada de triatletes hauria estat una solució: el gruix dels esportistes participants té lligats gran part dels seus ingressos a programes de beques i contractes comercials que haurien posat en risc en cas d’haver optat per una posició de força. La solució havia de venir de París i, alternativament, d’un COI molt menys passiu.