La nova amenaça vírica
La declaració d’emergència sanitària internacional per la malaltia mpox –també coneguda com a verola del mico– respon a la necessitat de mantenir el delicat equilibri entre no menystenir el potencial expansiu inherent a una malaltia vírica i, per altra banda, no generar una alarma social innecessària. L’Organització Mundial de la Salut, i per extensió tots els sistemes de salut desenvolupats, haurien d’haver après dels errors de gestió en la fase incipient de propagació del SARS-CoV-2 i de les conseqüències que va tenir no actuar a temps. En tot cas, les diferències amb la covid 19 són substancials. D’una banda, l’mpox no és una malaltia desconeguda –el 2022 ja es va declarar una altra alerta, si bé per una variant diferent– i, per sobre de tot, per a l’mpox hi ha vacuna disponible. La variant clade 2 (2022), amb una letalitat baixa (0,1%), es transmetia bàsicament per contacte sexual, però era més complicada de detectar perquè les lesions cutànies es produïen en llocs habitualment ocults, sobretot boca, genitals i zona anal. La nova soca, clade 1, es contagia amb contacte menys intens i se n’estima una mortalitat molt superior (3%), però es diagnostica abans perquè les lesions a la pell són visibles per tot el cos. Un altre guany respecte a la covid 19 és que els sistemes de vigilància, detecció i notificació ara estan més ben dimensionats i entrenats que cinc anys enrere. Cal activar-los i, en paral·lel, preparar la vacunació als grups de població de risc. Ara la vacuna s’aconsella als que viatgen a la zona zero de la malaltia i a persones amb múltiples contactes sexuals, però, vista la transmissibilitat de la nova variant, caldrà estudiar si s’amplia el ventall. Però –i aquesta és també una diferència fonamental amb la pandèmia del 2020– l’efectivitat màxima es pot obtenir actuant en origen i contenint la malaltia a la República Democràtica del Congo i estats que hi limiten com Angola o la República del Congo. Perquè la campanya de vacunació faci remetre els contagis es calcula que caldrien uns 10 milions de dosis que, per descomptat, no estan disponibles en aquesta zona del continent. La solució és òbvia: que qui en disposi o tingui capacitat de fabricar-ne s’hi posi i les hi faci arribar.