Va de credibilitat i d’exemplaritat
Es pot vestir com es vulgui, però l’efímer pas d’Alfons Jiménez pel departament del govern que comanda la seva parella, la també portaveu Sílvia Paneque, és l’admissió que el seu nomenament com a cap de gabinet no s’ajustava a uns mínims de qualitat democràtica. No es tracta d’acarnissar-se amb Jiménez per fer mal al govern –com sosté el cap de gabinet dimissionari–, es tracta de protegir la credibilitat de l’administració i dels seus processos de selecció –per molt que un cap de gabinet sigui un càrrec de confiança–, es tracta de tenir un conducta exemplar, es tracta d’estètica però també d’ètica, es tracta d’emparar i fomentar la meritocràcia. Es tracta, en definitiva, de la necessària batalla diària per protegir un sistema i els drets que consagra. La democràcia es cuida treballant perquè la ciutadania no se’n desentengui, ja que aquest distanciament l’aprofiten els populismes i totalitarismes per obrir-se pas. El nepotisme no és una conducta punible a l’Estat espanyol però socialment continua sent motiu de reprovació. En conseqüènciaels casos d’Alfons Jiménez o Iolanda Collboni – conceptualment comparable, tot i que no treballa a l’Ajuntament de Barcelona que governa el seu germà– són font d’inquietud perquè delaten una enorme desconnexió dels partits polítics respecte a uns valors de mínims. Que potser el PSC va creure que hi ha tants casos i en governs de tants colors que posar de cap de gabinet la parella de la consellera seria foc d’un dia de vacances caniculars? Posats a incorporar família al govern, ningú va pensar a dissimular situant-lo en un altre departament? Tan instal·lat està el nepotisme en les dinàmiques dels partits que es van obviar aquestes reflexions o –pitjor encara– un cop fetes no es van aturar els nomenaments? Tot això, sense entrar a valorar si Alfons Jiménez era apte per al lloc de feina. Donant per bo que sí que n’és, la malfiança que genera ser familiar de la consellera no fa cap favor a la seva trajectòria professional i política, ans al contrari. Segur que no tenir accés a segons quines feines en l’administració quan s’és familiar de càrrec públic té un punt de discriminatori, però és un preu que cal pagar per no posar en risc la democràcia.