La ferida d’ERC
Esquerra Republicana de Catalunya va convocar ahir de forma oficial el congrés extraordinari que ha de definir les bases d’una nova etapa en la vida de la formació independentista. L’objectiu formal és renovar i actualitzar el seu discurs, la seva estratègia i el seu lideratge, però la urgència és tallar l’hemorràgia de vots que ha enviat el partit a l’oposició com a tercera força més votada i la qüestió de fons, reconnectar amb la societat o, si més no, amb la part de la societat que s’ha sentit defraudada o ha deixat de confiar en la formació republicana. Aquest no és pas un fet excepcional. Tots els partits tenen cicles, moments de crisi, processos interns per gestionar-los i un debat intern més o menys intens del qual ha de sortir una proposta per al país i una oferta als electors. El que sí que és extraordinari és la trencadissa monumental que s’ha produït a les files d’ERC des de la clatellada electoral del mes de maig i el final de trajecte anunciat de la bicefàlia formada per Oriol Junqueras i Marta Rovira. L’exhibició de joc brut, la retransmissió del combat més que del debat intern, les morts polítiques que ja han quedat pel camí i els personalismes han estat molt per sobre del debat estratègic i programàtic, però sobretot han incendiat de manera molt preocupant el camí cap al congrés de finals de novembre.
ERC és un partit històric, amb vocació de govern, el principal referent de l’esquerra nacional, un pilar fonamental del sobiranisme català, un exemple contra la corrupció i un impulsor necessari del moviment independentista; és, doncs, un partit clau de la política catalana i és lamentable veure’l arrossegat pel fang de la política, obert en canal per lluites caïnites i poc encaminat a depurar el que calgui per tancar en ferm la crisi de l’estructura B. Tot això provoca una gran incertesa de cara al futur immediat de la formació, perquè ja no es tracta tan sols de saber qui liderarà el partit, amb quin full de ruta estratègic i quines prioritats, sinó de quin partit li quedarà, amb quina cohesió interna, quina capacitat de sumar i quina credibilitat. Per respecte a la sigla, a la seva història i a la seva militància, però també per ambició política i nacional, tots els aspirants a dirigir ERC han de fer un exercici de responsabilitat, de generositat i de diàleg i contribuir a fer del pròxim congrés una catarsi i un punt d’inflexió.