Puig Antich, mig segle després

El reconeixement de Salvador Puig Antich com a víctima del franquisme i la declaració d’il·legalitat i il·legitimitat del tribunal que el va condemnar a mort pot ser un acte just, però no es pot dir que faci justícia. No en fa perquè arriba mig segle tard, després d’un periple feixuc, llarg i costós que les germanes de l’activista llibertari han aconseguit culminar. Han calgut quantitats ingents de fe i de persistència per vèncer les resistències atàviques d’un estat que a hores d’ara encara conserva estructures que no s’han desempallegat del tot del pòsit ideològic de la dictadura. Amb tot, el reconeixement signat pel ministre Ángel Víctor Torres repara en part –i només en l’àmbit moral– el dany causat i té els efectes jurídics que preveu la llei –l’anul·lació de tota la causa–, tot i que sorprèn que no s’especifiqui en el document ministerial que ja és en poder de la família. Una omissió que encara sobta més perquè la nul·litat sí que es va fer constar en el cas del president Companys, al juliol. Ja que totes les declaracions de reparació parteixen de l’esfera política i no de la judicial –la falta d’iniciativa dels tribunals és clamorosa i delatora–, al PSC i al PSOE se’ls ha d’exigir que compleixin els seus compromisos. Per exemple, amb la transformació de la prefectura de Via Laietana, 43 en un espai de memòria sense que s’hagi de compartir amb dependències policials, en un joc d’equidistància que no té cap sentit. Amb tot, no bufen bons vents per a la memòria democràtica. La reparació a Puig Antich, fruit de l’aplicació de la llei –ja insuficient de partida, perquè no preveu compensacions econòmiques–, es produeix en un context de derogacions d’aquestes legislacions per part de parlaments i governs autonòmics controlats per la dreta i l’extrema dreta. Ho va fer l’Aragó –derogació suspesa pel Tribunal Constitucional– i el País Valencià –aprovant una pretesa llei de concòrdia– i ho pretén fer el Parlament balear, seu d’escenes deplorables per part del seu president ultradretà, Gabriel Le Senne, estripant fotos de represaliades pel franquisme o expulsant diputades socialistes per portar samarretes amb la seva imatge. Uns actes que no han tingut cap conseqüència política per a ell.