Catalunya encara té moltes coses per reivindicar

Ens les engalten de dues en dues. Primer l'estrenat ministre Chaves avança cafè per a tothom en la qüestió del finançament i per reblar el clau arriba la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega, per certificar que això de reivindicar s'ha acabat amb el canvi de govern. Ara, pel que ens diuen, arriba el moment de «cooperar» i deixar-nos estar de reivindicacions que no vénen al cas. La vicepresidenta no pot estar més equivocada. Primer perquè contraposa reivindicació a cooperació. Si per alguna cosa s'ha distingit Catalunya ha estat per la llarga, i profitosa per a Espanya, col·laboració amb els partits de diferent color polític que han governat l'Estat; en molts casos anteposant els interessos del conjunt de l'Estat als catalans. Si a partir d'ara s'han d'expedir carnets de gent sacrificada, que ho diguin, perquè fa temps que el nostre país se'l va guanyar. O és que no cooperem quan mantenim viva una negociació malgrat el flagrant incompliment del govern de Zapatero en la qüestió del finançament? I és que no ens sacrifiquem esperant sense fer més soroll del compte una sentència del Tribunal Constitucional que pot qüestionar la lliure decisió del poble català expressat a les urnes? Es pot cooperar amb Espanya sense baixar ni un mil·límetre el llistó de l'exigència. Catalunya l'únic que demana és un tracte econòmic i polític just. Demanem els recursos que ens pertoquen –ni un cèntim més– i que ens respectin una llei votada pel Parlament, ratificada per les cambres espanyoles i aprovada en referèndum a Catalunya. El que demana De la Vega, però no s'atreveix a verbalitzar-ho així, és una rendició incondicional. Ja pot anar esperant.