Mazón ni col·labora ni testifica

Només algú amb la des­ca­ra­dura de Car­los Mazón pot afir­mar en la mateixa frase que manté abso­luta col·labo­ració amb la jut­gessa que inves­tiga la nefasta gestió de la dana però que no accepta l’ofe­ri­ment d’anar a decla­rar de forma voluntària. Ni tan sols la qua­li­fi­cació d’inves­ti­gats de l’excon­se­llera d’Inte­rior Salomé Pra­das i de l’exse­cre­tari d’Emergències Emi­lio Argüeso –tots dos des­tituïts– ha dut l’encara pre­si­dent valencià a sor­tir d’un guió que des del pri­mer moment de la tragèdia es basa a cen­tri­fu­gar la seva res­pon­sa­bi­li­tat. Ja sigui bus­cant altres cul­pa­bles en el govern esta­tal, ja sigui bus­cant-los entre els seus col·labo­ra­dors més estrets. De moment, con­vi­dant-lo a decla­rar voluntària­ment, la magis­trada del jut­jat d’ins­trucció número 3 de Catar­roja asse­nyala Mazón sense inves­ti­gar-lo, perquè la seva con­dició d’afo­rat implica que només podria ser encau­sat pel Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia. Però la ins­trucció que està en marxa després de con­fluir dife­rents denúncies pre­sen­ta­des con­tra la negligència en la pre­visió de les inun­da­ci­ons i el retard en l’alerta a la població apunta a una direcció con­creta i ho fa de manera rotunda.

En aquest sen­tit, la jut­gessa ho té ben clar: la res­pon­sa­bi­li­tat que es pugui deri­var de la manca de reacció durant les hores més sen­si­bles recau en pri­mer lloc sobre el govern valencià, que és qui té ator­ga­des les com­petències en matèria d’emergències. El Par­tit Popu­lar s’entos­su­deix a man­te­nir la via política en punt mort, sense des­ti­tuir o exi­gir la dimissió d’un Mazón incapaç de jus­ti­fi­car de manera accep­ta­ble la seva absència en les hores deci­si­ves del dia dels fets. Però cada dia que passa la situ­ació és més insos­te­ni­ble i les enques­tes ja acre­di­ten que l’esper­pent ofert per Mazón i com­pa­nyia està pas­sant fac­tura a les expec­ta­ti­ves elec­to­rals del PP. Men­tres­tant, ja s’han anun­ciat recur­sos per tal que s’ampliï el nom­bre de per­so­nes inves­ti­ga­des de cara a depu­rar a fons totes les actu­a­ci­ons ina­de­qua­des, la manca de deci­si­ons opor­tu­nes o el caràcter equívoc de l’alerta quan final­ment es va donar. La memòria dels morts i el dolor dels fami­li­ars així ho exi­geix.