El finançament català, la cançó de l'enfadós
El president Montilla, fent bo l'eslògan del seu partit a les darreres eleccions al Parlament, ha demanat «fets» a l'Estat i menys promeses pel que fa al finançament de Catalunya. El relleu ministerial ha servit perquè des de Madrid es torni a dir, per enèsima vegada, que això de l'acord entre les parts està a punt de tancar-se. El problema és que des de Catalunya no es té clar de què parlen a Madrid quan es refereixen a les parts, perquè els negociadors catalans no veuen un principi d'acord enlloc. Possiblement des de La Moncloa es refereixen a un pacte amb la resta de comunitats, independentment de la posició que prengui Catalunya. Ja s'intueix, per les declaracions d'uns i altres dels darrers dies, que l'aportació estatal no satisfarà totalment les necessitats catalanes. La qüestió és si les autoritats del país continuaran assegudes a la taula negociadora quan rebin la darrera oferta espanyola; si s'empassaran el gripau i l'acceptaran perquè les arques de la Generalitat estan en una situació límit o si trencaran la baralla i adoptaran una posició d'enfrontament radical amb Madrid. Possiblement socialistes i Iniciativa es trobaran pressionats per tal d'acceptar un mal acord, seguint la norma que és millor un mal pacte que una bona guerra, però Esquerra potser no podrà fer el mateix –i això a Madrid també ho saben–, atès que les bases del partit no semblen disposades a acceptar un pacte a qualsevol preu només per continuar governant. És en aquest context que s'han d'interpretar les declaracions de Joan Puigcercós quan afirma que en dues o tres setmanes s'haurà de dir «prou» a Madrid si no hi ha un canvi radical en la posició espanyola. El futur del tripartit és a les mans del PSOE.
