El Banc d'Espanya atia la por de no cobrar la pensió

Les dures crítiques del ministre de Treball, Celestino Corbacho, al governador del Banc d'Espanya per la seva intervenció en la comissió parlamentària encarregada de vetllar pel futur de les pensions poden semblar exagerades. Des d'un punt de vista formal, Miguel Ángel Fernández Ordóñez es va limitar a dir que cal estudiar més reformes perquè l'evolució demogràfica pot portar a llarg termini a un desequilibri dels comptes. Però Corbacho té raó en acusar-lo de manca de rigor, perquè el document del Banc d'Espanya constata que les pensions espanyoles són molt més baixes que les mitjanes de la UE però no dedica ni una ratlla a proposar alternatives per millorar-les, simplement s'esplaia en el sentit contrari: enumera totes les reformes que altres països estan fent en el sentit que calgui pagar més per cobrar el mateix, o cobrar menys mantenint les cotitzacions, i després d'oferir tot el ventall possible de retallades diu que no en pot recomanar cap perquè no ha fet els números.

Sortir ara –quan la Seguretat Social encara té superàvit– amb projeccions sobre els efectes a cinquanta anys vista de l'envelliment de la població és inoportú, i recorda massa el que va passar fa quinze anys: s'anunciava per a l'any 2015 l'ensorrament del sistema de pensions a causa de l'envelliment, per induir la gent a fer-se un pla de pensions privat. Curiosa socialdemocràcia, la de Fernández Ordóñez, que torna a atiar la por de no cobrar la pensió pocs mesos després d'haver proposat l'abaratiment dels acomiadaments per sortir de la crisi. La patronal, és clar, s'ha afanyat a ressuscitar l'eterna reivindicació –hi hagi crisi o hi hagi bombolla de beneficis– de l'acomiadament lliure i gairebé gratuït.