Les escoles de negocis
El Financial Times de Londres ha publicat un any més el rànquing de les escoles de negocis europees. La classificació s'estableix segons el programa de cada escola, la valoració del professorat i la facilitat per part dels graduats de trobar feina ben pagada. La primera escola és de Madrid i les tres catalanes –Esade, IESE i Eada– ocupen els llocs cinquè, sisè i vint-i-setè, respectivament. Felicitats a totes tres. Tot i que la classificació no té res a veure amb el comportament de l'economia de l'Estat espanyol, ja que en aquest cas les escoles serien a la cua. Es veu que formem uns executius immillorables, però tots ells es mantenen al marge de les responsabilitats públiques.
M'agradaria veure una relació d'aquestes escoles –europees i americanes–, en què figurés un quadre de deshonor o de poc honor. Començaria per Harvard i Princeton i acabaria amb les nostres. Seria qüestió de saber on van estudiar els dirigents que han provocat, en bona part, la crisi econòmica i financera dels darrers anys, bé des d'un lloc públic o d'una empresa privada. Dintre de l'Estat hi haurien de figurar els responsables econòmics del govern de Rodríguez Zapatero –hi havia un professor de l'IESE– i dels dos primers anys del de Rajoy –tots dos símbols de mal govern–, així com els executius dels bancs i de les caixes que han necessitat forts ajuts de recursos públics, començant per Bankia i Bancaixa –feus del Partit Popular– i acabant amb Caixa de Catalunya i Caixa del Penedès.
De les tres escoles de negocis catalanes n'hi ha dues que depenen d'institucions de l'Església, un fet que imposa una major exigència ètica. Tinc bons amics en el seu professorat i sé que són persones que practiquen el que pensen i que tenen molt clara la responsabilitat social de les empreses i el necessari comportament ètic dels seus dirigents. Però no sé fins a quin punt aquest professorat transfereix correctament i globalment el seu pensament als alumnes. També en conec uns quants, d'alumnes, i puc assegurar que veuen en l'escola de negocis un lloc on aprendran a guanyar diners i on coneixeran persones de la nostra alta burgesia, que els obriran la porta de casa seva o d'amics de la mateixa classe social.
L'autocrítica té arrels marxistes, però també cristianes. Els cristians en diem examen de consciència. Al marge de la història, que no sempre és neta, de les escoles de negocis –europees i americanes–, no veig que cap d'elles hagi fet la més mínima autocrítica de cara a la societat a la qual serveixen. El Financial Times hauria de publicar un quadre d'honor de les escoles en què es mesuressin els coneixements adquirits, però també els serveis donats. Alguns sants del cel i alguns que no són sants, però també hi són, ho agrairien. I no cal que mencionin el patrimoni personal guanyat, perquè segurament no seria important.
